SEMPRE LA MAR

2011-09-08T20:51:00.001+02:00

O quasevol encisa-mirades
qualsevol il·lusiona-soletats
qualsevol engana-senzilleses
i jo, estorat
damunt jo
observant-ho
permetent-ho
sense poder analitzar-ho
sense saber aturar-ho,
qualsevol espitja-consciències
enravena-dolçors
cafeína-converses
i així
els horabaixes desfilen
totes les ones
van fent cova
i el pardal aquell,
qualsevol jo,
assumint la posició dels meus peus,
destriant quins filtres
usen les meves paraules,
tot el cos aliè,
qualsevol cos hermètic,
qualsevol cervesa amarga
o un delit d’intel·ligència,
qualsevol escacs amb calor
una jugada per amagar-se
tombar-se
fugir,
qualsevol esquiva-raons
qualsevol traeix-consignes
qualsevol abriga-pors
...
i el sol
pentinant cap enrere
qualsevol paret blanca
i les fulles més altes d’un llimoner
devora qualsevol mar.

2011-06-19T19:33:00.000+02:00

2011-06-19T13:16:00.001+02:00

(Fotos de Miquel Simonet)

O com un poema és sempre el mateix poema

2011-06-14T11:18:00.001+02:00

Una filera de moneies
dibuixant-me el contorn dels ulls,
l'ombra de totes les ombres
fent-me una ombreta sota els ulls,
un aplec d'ocells estirant-me les parpelles
en els estols de mirades que se'n van cap amunt,
i les linies del sol,
i les linies d'aquell,
o com ho sabia,
això de saber-ho bé,
una rapinyada a l'avant-braç,
una incisió devall els pèls,
tot aquell,
o una cicatriu a la boca,
un moix aturat sobre el paretó,
un nispro mal cremat als seus peus,
o si em pos de genolls,
tot ell,
i no li pretenc dir vine,
o si se'n va,
m'esguard el trispol fent pressió,
em veig tatuant-me pedretes a les mans,
el cul sobre els talons,
o si passen quaranta moments,
una invasió de la fulla,
a vegades tot ell,
o tots els quaderns en blanc,
la llum, la llum i un poc d'aire,
o l'aliment,
o conreus de conscienciar-ho,
o si esper,
arrufar lentament els dits,
omplir les ungles del que deixa el dia
del que deixa el viure,
ell,
camina cap al lledoner
i la taronja caiguda
i el llimoner expectant,
aigua,
o si no entenc l'aigua
o si entenc com et diré que no entenc l'aigua,
ell ho sap,
tenc taques als calçons,
una fonollassa espigada
o qui desfà les carxoferes,
la llum i els àtoms,
ell i existir,
o si dipositaré l'esquena enterra,
la suor sota les aixelles,
la marca de suor al mugró de la camisa,
o si abans de tombar-me
l'univers es passejàs
cap al final de les tomatigueres.

2011-06-06T19:37:00.002+02:00

O com es contreuen les dents
després d'un liquid calent,
aquesta és la salivera que faig,
aquesta és l'enrederada que em creix.
Qui té el cel rere les seves fulles?
Millor dit,
qui veu el cel rere els seus ulls?

-llibres, llibres, llibres-

L'exacte seguretat humida de la llengua,
el perfil o marca de la tassa.
Habita'm o deixa'm.

M'agraden més les runes
que les parets.

Abril (2)

2011-04-26T19:03:00.001+02:00

Abril

2011-04-25T20:32:00.002+02:00

Mr. Turtle

2011-03-17T19:08:00.000+01:00

Pele em pedra

2011-02-02T19:06:00.003+01:00

Gostaria de ver os anos das árvores,
fazer um círculo,
fechar um ciclo,
ser a pele em pedra
ou o tronco
tranquilo
úmido

O sangue
-quente doçura
vermelha alegria-

me demanda

desfazer-me,
desestruturar-me,
reinventar-me,
aceitar o mistério.

Anilha amando-te.

(Traducció de Maria Regina Lucena Borges Osório)

Limôes

2011-02-01T21:47:00.002+01:00

Tu espremias limôes
tâo tranquila
tâo ensimesmada
que eu, enquanto conversava contigo
e mirava o teu torso
e o inicio dos seios,
queria diluir-me na tua pele
e queria ser uma lua
para transformar em luz
os cabelos esvoaçantes e alegres.

Depois, chega a manhâ
como um fogo seco e dourado
na garganta
e te despertas
e me olhas tâo suave
e cais no sofá
e nâo podes escutar
e ainda nâo sabes conversar.

Teu sono é pesado,
mas estás bela.

Sou feliz
e vou a comprar café.

(Traducció de Maria Regina Lucena Borges Osório)

Mai m'havia assegut aquí

2011-01-17T20:04:00.003+01:00

-Mai m'havia assegut aquí... I tu?
-Un dia. Però només 10 minuts
-Ah... Està bé

2010-12-29T20:56:00.004+01:00

15/12/10

2010-12-15T17:36:00.002+01:00

Els mandariners van carregats,
quan mir el seu pes
ja no puc veure
el fred que fa defora.

Després d'un glop
el paladar va recuperant
la seva temperatura.
Hauria de preparar un altre cigarret
i tot l'hivern que m'espera.

He deixat les sabates davall l'estufa.

2010-11-09T20:11:00.002+01:00

Encalçar-se un calcetí

mentre les calçes del vent
encalçen les branques
d'algún manderiner.

Amet-ller

2010-10-25T21:15:00.003+02:00

Esponja

2010-10-23T20:12:00.002+02:00

2010-10-06T21:24:00.001+02:00

Canyes

2010-09-25T19:49:00.002+02:00

2010-08-29T20:58:00.000+02:00

2010-08-29T12:09:00.000+02:00

“El poeta que no escriu escoltant la seva veu és un home acabat. L’home que parla amb les paraules d’altres és un calc de la seva derrota. El poeta que pensa només en poesia quan parla és un simulador que no sap com col·locar les seves mans, l’home que tanca els ulls és l’imatge del somni descobrint la seva pròpia derrota. El poeta que vol ser a totes hores poeta és un home mesqui que perseguiex un camí de falsos prestigis. L’home que a vegades es sent poeta és igual de mesqui, però se sap salvat quan decobreix el pensament en fragments que retraten la seva vida sense vergonyes. Per què vols escriure la soletat quan no estimes? Per què parles de la vida si ja fa temps que ets mort? El poeta que mira un altre costat és un llibre obert amb la covardia del seu temps. El poeta que mira amb les ulls oberts troba l’home mesurant el temps i la vida que s’entreveuen a cada pas. El poeta que persegueix la seva veu amb l’error del seu sentiment veurà la llum encara que li arribi el silenci. L’home que es retrata en silenci coneixerà la seva afonia i el seu lament, un crit que la poesia omplirà d’eco en qualsevol instant. Per què, llavors, es fuig de l’home així com es fuig de la poesia? Per què la poesia, finalment, mostra la felicitat que no passa? Qui no escolta el poeta és un cos a la deriva. Qui no troba la vida, un poeta sense futur amb l’aspecte d’un home perdut.”

KEPA MURUA

2010-08-28T17:09:00.001+02:00

2010-08-26T11:45:00.002+02:00

Es fregava contra la meva ànima,
més dura que mai, impossible.
Parlàvem d'allò que es parla,
un vessar de paraules
fantàstiques, netes, intrascendents,
com aigua damunt les roques
regalimant-tornant a la mar.
La retòrica que ens allunya
de l'embolcall
que em perfila l'espiga,
i així era molt millor.
Els pits dins les seves càpsules de cotó,
la roba interior com una barrera d'infant,
tot innocència,
les mans separades
a una acció de distància,
i els nostres ulls
dins els nostres ulls,
sabent-ho, amagant-ho.

Ho vaig pensar breument
però no em vaig moure gens.
Potser només havíem de parlar.
Potser ja ens estimavem prou
d'aquella manera.

2010-08-26T11:43:00.000+02:00

Abans

2010-07-31T17:30:00.000+02:00

Hi havia algunes pedres
que no havia vist mai,
alguns corcs a les herbes,
els pardals que creuen
la vista de les dones.
Afeitar-se les parpelles,
tatuar-se a la llengua:

potser, jo, mai,
i viceversa

Unes braguetes mal tirades,
tirades damunt l'arena
i nedar-te els plàstics
que venen de l'Àfrica.

Carteres, calendaris
i infants arribant a la platja,
no existeix més silenci
que el de les lanxes motores.

2010-07-20T18:39:00.001+02:00

2010-07-15T16:23:00.001+02:00

2010-07-13T20:14:00.001+02:00

2010-07-12T13:12:00.001+02:00

2010-07-11T13:05:00.001+02:00

2010-07-10T20:13:00.000+02:00

2010-07-09T20:37:00.000+02:00

Plural

2010-04-25T00:18:00.000+02:00

No dic res nou.
Mai diré res nou.
I és tanta,
aquesta importància.

Tzolkin

2009-11-06T11:22:00.004+01:00

TZOLKIN
amb dibuixos de Mikel Rubiralta

el presentam dia 25 de novembre
a Can Alcover a les 20h
(C/ Carrer Sant Alonso, 24. Palma)

Per si vos fa ganes venir-hi

Amics i poesia

2009-10-06T18:59:00.001+02:00

Espai Mallorca, Barcelona, 1 d'octubre de 2009.

Doble residència

2009-09-23T18:48:00.003+02:00

Inconvencible ésser:

Hi ha una pell per cada deriva,
una engrunada per cada cantó.
Les cançons que fan son,
els parlaments que fan nit,
i tot, incombustible, crema sense dir-ho.

Habitant de l'oració establerta
i del gest amagat-que-fa-poreta,
qualsevol puja a una farola i crida,
qualsevol segueix amb la llengua
les rajoles que s'han de fer net,
qualsevol sap del lligament i la pruna,
qualsevol es sospesa el cap devall el balcó,
qualsevol qualsevulla quan vol
el silenci d'allò que desapareix
quan veus el material
que doblega el cristall
-les intencions del diàleg-,
qualsevol: "Tant de bo aparegui
l'escarrinxada ben el mig del plat,
que el nostre berenar
tocatoqui enterra com un bastó
que ens acompanya pels crulls
de tot allò acomparsant,
complent de dubitació -perdó-",
qualsevol endevina el relleu de la zona erecta,
qualsevol endevina el desig, i finalment,
qualsevol l'estalactita estreta,
qualsevol fruita o pardals, pardals,
qualsevol com un esclat,
-pòlvora i redemció-
qualsevol com un agafamans,
qualsevol penjadits,
qualsevol esclafacames,
qualsevol enrevenaulls,
qualsevol endiumengepanxes,
qualsevol espermaplana,
...

I potser seria més fàcil,
i potser després seria més fàcil.

2009-09-08T21:54:00.001+02:00

Com si poguès ser,
com si fos,
només voler aixecar
aquest mugró que et descansa.

1987

2009-08-31T11:57:00.000+02:00

Ahir serà demà

2009-08-20T16:53:00.002+02:00

a Joan Fullana

Com omplir l'espai
desitjós que soni la tronada.
Aixecar els peus
per còrrer-nin-desvergonyit
a recolectar un crepuscle
i estorat
davant aquell-horitzó-que-em-contempla,
saber-ho, dir-ho:
Ahir serà demà,
o alguna beneitura per l'estil
que m'aturi tres segons
aquest temps que em dibuixa
l'obstacle.

Portocolom, agost de 2009.

Incoherència Metafísica I

2009-07-07T18:07:00.000+02:00

Vida, guanyar-se la.

Botella d'aigua

2009-05-20T18:49:00.000+02:00

Com si moure una botella d’aigua quasi buida. Agafar-la per la part prima, aprop del tap. Fer que l’aigua vessi fins al cul de la botella i tot seguit amb un moviment ràpid, fer-la xocar contra el tap. Sentir el xoc. La fredor calenta del plàstic, l’aigua i la mà. Repetir l’operació. Sentir la rugositat de l’aigua mentre es resitua, com va omplint els buits. Tornar a fer-la baixar, esperar uns instants, entendre que si apretes fort el coll pots arribar a deformar el plàstic. Fer pujar el cul molt lentament, conquerir els centímetres d’un en un, arribar-hi bé, sense renou, deixar tot el pes sobre el tap. Arribar a la mecànica, notar l’etiqueta ben fermada abans de la part prima, pensar durant un moment en quin material deuen fer la ferratina que l’enganxa pels extrems. Tornar al moviment, engrescar-se, moviment de canell, percebre l’articulació, fer-te-la teva, agilitzar-la. Arribar al só, sentir els esquitxos que es mol·leculitzen per totes les parets de les que disposen. Só, voler plagiar la tornada vinguda de les ones, pensar que sempre acabes al mar. Agafar la botella més fort, sentir-te molest pel tacte d’un cantó de l’etiqueta, decidir si amb totes les botelles es pot fer el mateix joc, i quina quantitat d’aigua és necessària. Sentir-se estúpid i riure. Remenar la botella molt ràpid, utilitzar-la de maraca líquida, pensar breument que algú sentís la música que en treus. Notar que el plàstic ja no canvia de temperatura amb el pas de l’aigua. No veure'n més possibilitats. Dubtar de si seguir. Deixar la botella plana i intentar que l’aigua quedi estàtica, fer un llac. Arrebassar greument l’etiqueta que romp la panoràmica. I buidar l’aigua sobre el cap.

Ruta per alemanya, frança i terrassa

2009-05-18T19:45:00.002+02:00

2009-05-03T13:20:00.001+02:00

Flor

In the murky silence of the closed house
the flowers slowly die with no one to change the water.
I like to thonk of them talking in these last days,
in their ancient perfume-voices, these most independent
creaturesof the earth, more so the wild flowers
in the brightest coats, speaking softly in he semi-darkness,
philosophing or romanticizing the imminent death.

I would like to be old, lying on the sofa, listening
to their scent-speech, doing my own waiting.

Poema d'Sparrow in the Baker's Dust,de Leroy Cardwell

Barcelona

2009-04-25T20:31:00.003+02:00

Jo ja he estat en aquest bar. Encara que no sé si abans o després de la son. Perfil o anatomia d'allò que comença així, sense naixement, correspondència de llum blanca i ràdio encesa. Tots els silenciats que bramulen la jornada, els sons que fa quaranta anys que reviuen cada dia, a les sis del matí. Sol immens, d'hospital, que creix cap a la teva panxa. Avingudes de calitja quan no fa calor. Sortides d'aire per on mai hi has passat, sabut de la teva llibertat per decidir que no et refresques. Maleïts plàstics que encondonen el teu present, els diferents dipòsits on separes lo organic, el vidre, la poda i el rebuig. Esperes que sigui jo -assegut esperant que prosperis- que et tregui el vestit per poder-te besar la panxa i un tros de carn enmig dels pits. Tens diners. Per què no?. Tens un certificat aferrat al costat, devall l'aixella, que especifica que ets part d'una part regulada per una organització que s'organitza a partir de parts dels ingressos que s'acumulen d'alguna pornografia o estètica de la mort. Aquella que no et deixa escriure als vidres del transport internacional: jo he nascut, perdonin... T'alegres si surts a les notícies, als diaris; encara que la teva seqüència de números no sigui completa. I tantmateix carregues llet, llimones, i no saps quant et faran pagar, no saps si pagaràs però et comença a fer mal l'esquena, t'estiren els braços i un carrer no pot ser mai un carrer. Agafes el cigarret, saps que el Barça guanyarà la lliga i te la sua, te la sua molt el cigarret i la gent que entra al bar, els coneixes. Fa uns anys que (usis aquí el verb que el lector/a desitji) amb ells. Te la suen, te la suen molt. Cerques crulls a la paret, cerques crulls a la teva lògica i els trobes, allà, darrera la coherència, al costat de la raó, aferrats a l'existncia. Els disfrutes tristament, com si fosin la marca, el tam-tam de l'espira blava que sempre et passa pels ulls quan penses en aquestes coses: ficció, hegemonia, present, construcció, construcció, biodiferencionalitat, ulls de cresta, metastètica, col·laborrador, empedrat, consecurrència, disponibilopció i totes aquelles històries que surten de l'estòmac enrenouat i Barcelona que neix.

Quin és el sentit de la poesia?

2009-04-16T22:17:00.000+02:00

Passau-vos-hi si podeu, vadrà la pena.
Una aferrada

La part blava del pensament

2009-04-09T19:53:00.001+02:00

i caure-hi

Leonard Cohen

2009-04-05T00:13:00.003+02:00

Toca les campanes que encara poden sonar.
Oblida la teva ofrena perfecta.
Hi ha un crull a totes les coses,
així és com la llum entra.

Fragmentació

2009-04-02T18:51:00.001+02:00

2009-04-01T14:13:00.001+02:00

Dins l'autobús
acariciï el vidre fred
de la càmera del mòbil
com si fos un mugró dur
o una altra teràpia.

2009-03-30T19:23:00.000+02:00

2009-03-27T15:41:00.002+01:00

Mentre esperen
graven el seu nom
a la soca d'un plataner
utilitzan les claus.
De tant que pesen,
les mamelles d'ella
semblen, estranyament, enlairar-se.

Cal deixar constància,
escriurer-ho a un paper doblegat,
una factura potser,
el darrer llibre comprat.
Cal aquesta espera,
el nom, una intenció,
una senyal que digui potser,
altrament, sí...
i partir al fons de les tiges.

Recordes?

Son Bessó

2009-03-26T18:54:00.003+01:00

Han llaurat la meitat

de la terra de Son Bessó.

Avui dematí,

sol, bus

i tot el passeig cap a ciutat.

Petites dunes fresques

esperant algún capvespre

o gorrió.

Podriem dir que sí, Damià.

Fmr

2009-03-25T16:46:00.001+01:00

Fumar jo?
Què dius...

70

2009-03-24T17:08:00.001+01:00

Bloqueig!!

El predicador

2009-03-23T20:39:00.004+01:00

... Idò jo vos plantaré una olivera perquè pogueu

fer cabrioles i discursos sobre l'ombra dels meus vents...

Car els meus vents sou tots voltros, estimats fills meus,

que creau i destruïu les roques

per donar-me terra banyada de llàgrimes...

Melek Anđel Ihelmo

(segle III d.C)

2009-03-23T17:50:00.001+01:00

2009-03-22T20:55:00.000+01:00

Flor amb poca llum

2009-03-20T20:39:00.001+01:00

- És prim, no és vera?

- És vera, és prim.

(!)

2009-03-19T18:33:00.002+01:00

La lectura d'abans d'anar a dormir

(El silenci, de Gaspar Hernàndez/A recer, de Joan Perelló).

L'illa no té aïllant.

Besades d'ulls ca(n)sats, exacte.

Volar fora del somni, un nit d'aquestes he de.

Masturba't

2009-03-18T16:10:00.000+01:00

Triadella

2009-03-15T17:30:00.003+01:00

Quan vols

aconseguir un triangle...

compareixen tots els colors,

i amb forma d'astre (com la sal

o l'arena) fan una triadella

geomètrica on la llavor és la sang

i la pedra la consciència.

Déu...

2009-03-14T21:25:00.003+01:00

" Vull dir que mai he sabut com dir les coses que vull dir,
per això a l'hora d'explicar que vull dir una cosa,
abans he d'explicar que no sé com explicar
que no se dir les coses que vull dir
sense dir que me costa molt explicar-me..."

(amb Toni Camps i Miquel Simonet Piru, recitant a la Facultat de Farmàcia de l'UB,
setembre de 2005. Foto de Sebastián Dávila)

...

2009-03-14T10:43:00.003+01:00

O com la raó ens pot provocar mal d'esquena...

Abraçada

2009-03-12T19:45:00.007+01:00

En Nando llegint

2009-03-11T17:45:00.001+01:00

Equilibrista

2009-03-10T18:24:00.003+01:00

La nit se't

vé a sobre.

Corrs. El carrer està
bastant buit i no
trobes ningú a qui
explicar-li la teva
por present. Tot el
que havies concebut
fins aleshores es torna
sorra i tot el que
no sabies es torna
la teva pròpia pell.
On aniràs ara? On
apagaràs el foc
de les teves
llàgrimes? Respira,
tansols és un
moment, després
tot acaba.

Octubre de 2004

Per a na Carla

2009-03-01T22:34:00.000+01:00

He omplert el pit i l’asfalt.

He somniat boca oberta,
aires d’un nou país,
muntanyes altes,
desaparicions,
vols pel camí blau-retorn,
ample mirada.

Les parets recorden l'exactitud
en que tots caurem algun dia,
som branca al riu,
esquitx dins la mar.

Mira les meves mans.
Mira com obliden la pell,
com juguen amb l’ombra
d’un enginyós truc i engany,
la màscara dels meus amors.

Mira els meus ulls
i entén
que només estic aquí.

Pell

2009-02-09T20:18:00.004+01:00

Recital a la Misericòrdia

2009-01-11T19:01:00.003+01:00

(Aquí hi hauria d'haver un requadre on hi sortís un video a dins però per culpa d'aquestes coses de la informàtica -i després de unes quantes hores esperant que en carreguès- finalment no l'he pogut penjar. Igualment el podeu veure al youtube, seguiu les intrucción de més avall)

El passat 2 de gener d'aquest any entrant, els companys de Bebelgidit mos varem tornar a reunir, axí com anam fent cada vegada que els exiliats al continent tornen a la salina per menjar-se la porcella, per fer un petit espectacle poètico-musical. Tal cosa va ser a la Misericòrdia de Palma i hi varem participar en Miquel Simonet Piru, en Jaume Reus, en Nando Barandiariaín, n'Àngel Igelmo Melek, n'Emili Sánchez-Rubio, en Tomeu Morro, en Jaume Oliver i jo mateix. En aquesta ocasió varem intentar copsar i mostrar poemes de totes les èpoques i totes les geografies possibles, fent un recorregut per diferents maneres de veure el món i la poesia, mirant d'entendre quin va ser el primer poema que es va fer i, també, com serà el poema del futur. Varem pegar una volada per sobre l'antic Egipte, Grècia, l'Extrem Orient , Sudamèrica, Europa...

En aquest video, fet per Raquel Sànchez, podreu sentir alguns poemes breus de l'Extrem Orient (Xina i Japó), poemes -que van des el segle VIII fins pràcticament l'actualitat- dels poetes Tu Mu (803-852), X'en Yu Yi (1090-1138), Wang Xang Ling (mort a l'any 756), Sôkan (1458-1586) i Hôsha (1885-1954). A la guitarra Miquel Simonet Piru, a la flauta Jaume Reus i a la campana Emili Sánchez-Rubio.

Podeu veure més videos d'aquest dia a la barra de la dreta d'aquest bloc o al Youtube, escrivint Bebelgidit com a paraula clau.

Una besada.

Dissabte

2008-12-20T11:27:00.001+01:00

Un video

2008-12-09T14:56:00.002+01:00

Després taronja

2008-12-07T15:17:00.001+01:00

Vent?

2008-12-03T15:49:00.001+01:00

Melek

2008-11-30T19:51:00.000+01:00

Canals

2008-11-29T12:49:00.001+01:00

Mercès pels melics.

Fusta

2008-11-28T19:04:00.003+01:00

Perdonin, senyors,

el meu compromís:

la fusta és fusta.

Tot el demés

aigua, pedra

o sal.

Una besada

Perquè el meu ca ha perdut el seu collar blau

2008-11-16T19:26:00.000+01:00

Defora trona. Quan de temps hom pot estar contemplat-se les mans sota la lampareta? Els pèls del començament dels dits, les pelletes arribant a l’ungla. Moure-les internament, com un tremolor de la carn que les sosté, sense que es noti per fora. Mirar-les atent, sense moure’s, sense que passi res... les ombres, les venes. S’apaga el llum. Se n’ha anat la corrent. Les mans segueixen quietes. Ja fa una temporada que sempre que plovisqueja un poc fort o que hi ha tormenta que ens quedem sense llum. No em molesta. Fa hivern, com les taronges. Em concentr en les espurnes d’aigua que queden damunt el vidre. Sempre m’ha agradat deixar les persianes obertes quan plou. Els regalims, la certesa de que el seu camí és el que ha de ser, la seguretat. El petit bassiot que deixen al final de la finestra. A Amèrica canvien de color. Un llamp il·lumina el corral i veig el meu ca voltant desconcertat. Encara és cosa de Déu això dels llamps?. M’intueix darrera el vidre i em comença a gemegar, reclamant la meva atenció perquè el faci entrar. No ho faré. Estranyament, tenc la sensació que si no ho faig puc oferir-li l’oportunitat de que s’enfronti als reptes que jo no em veig capaç d’afrontar. A Amèrica tenen grans rius i aquí sempre es desborden els quatre torrents. Torn a les mans. Es pot palpar el silenci mentre plou? Amb un pensament hermètic sé que les podria moure ràpidament si volgués, però tampoc em duria a res. El cel s'encén, s’apaga i després tremola. El ca bota en un intent d’entrar per la finestra. Deu tronar a Amèrica?. Potser l’hauria de deixar entrar. El cel no caurà. Quina quietud que donen les branques de l’olivera descambuixades pel vent i a punt de rebentar. Torna el llum. Les meves mans segueixen aquí, quietes. Veig que el meu ca no du el seu collar blau. Vols dir que no aneguerà l’hortet aquesta aiguada?. És curiós com puc arribar a sentir que em passa aire entre els dits sense que es mogui gens d’aire aquí dedins, com si tenguessin una cobertura fresca, renovada. Què en dèu haver fet el ca del seu collar blau?. A Amèrica hi ha grans autopistes i bona xarxa elèctrica. A Amèrica no juguen a futbol. Potser ha corregut, assustat, entre els xipresos i s’ha quedat enganxat. Potser després de moltes estirades per desfer-se'n ha aconseguit, finalment, treure el cap i sortir del parany. Potser el collar ha quedat penjat per allà, a una branca. Celebren el naixament de Crist aquells que no el varen veure desclavar-lo de la creu?. Potser el ca només volia adornar, a la seva manera, el xiprés com si fos un arbre de Nadal. Quin servei fan totes les llumetes que posen a ciutat? Potser l’hauria d’avisar de que el color del Nadal és el vermell, com la Coca-Cola. Però potser no farà falta, ja no plou, i aviat moure les mans.

Tardor

2008-11-15T18:46:00.001+01:00

Descobrir,
entre espantat i ridícul,
que devall tots aquests edificis
hi ha terra.

Domesticar la queixalada

2008-11-10T21:01:00.003+01:00

A reveure. D'allà on s'esmuny la llum, entre els niguls que anuncien un nou edifici. La font de la font. Queixalades sobre el paviment del matí. Atrevir-se?. Tot just sóc l'ullada a la brutor del paviment, la bellesa del xicle fossilitzat. Tot just una rajola esquerdada sota els peus de tots els matins. Agafa-ho. Domestica-ho. El llindar. La paraula aquella, la paraula arrelada. Atenció. El volum de les ones no creix sinó per la mar.

No sé por qué, pero los náufragos...

2008-11-06T17:55:00.003+01:00

No sé por qué, pero los náufragos
siempre tenemos una caja de cartón bajo la cama,
donde guardamos toda la lluvia caída,
y las cartas que nunca nos atrevimos a enviar.
Dorados los cabellos,
esta indolente luz de domingo
parece ser la única verdad tras la tormenta.
Es la misma lengua que baña en azufre las noches,
que sella nuestros labios con un beso robado,
aquella que se viste de mujer siendo hombre,
y que fuma los cigarrillos más largos que existen.
Golpear todas las puertas, abrir todos los ventanales,
romper el horizonte hasta obtener una respuesta.
Diamantes de sal en tu cuello de cisne,
entre tus pechos grandes y negros...
¿por qué duermes tanto?
¿Con los ojos cerrados puedes ver pasar
los pájaros de largo...?
La habitación es barata y sucia,
ya lo sé,
pero el misterio de sus alas enmoquetadas,
sus techos altos,
y el sabor amargo de su miseria
me servirán para escribir una novela dentro de cien años,
y pudrirme en oro y mujeres de vino.
La rendición de las flores oscuras
y de los árboles podridos por la mitad.
El éxodo de los cangrejos y los alacranes.
Un poco más arriba, más suave,
no vuelvas a hacerme daño.
Acaricia mi mentón, mi pecho y mi sexo.
Soy un cadáver que bromea y bebe agua helada.
Eso es todo, ¿no?
Y yo te mataré antes de lo que piensas
-tú, mi niña, eres mi cumbre, mi valle y mi abismo-,
pero escríbime, no importa.
Guardaré tu carta bajo mi lecho,
en la caja de cartón empapada en agua de lluvia.
Escríbeme, la dirección no importa.
Seguro que nos volvemos a encontrar.
Y tarde o temprano, al llegar a casa,
encontraré tu carta en el suelo.
El cartero la habrá pasado por debajo la puerta.
Besos, amor.

Carlos Zanón

El sabor de tu boca borracha

(Ed. Nínfula. Barcelona, 1991)

Ses puntes

2008-10-13T19:36:00.002+02:00

Atestimoniat de mi,

una espurna de desolació

em regalima

la vessant freda del pensament.

Sempre tu, Airit

2008-10-01T18:39:00.002+02:00

Ja tens rostre, i ets preciosa.

Enhorabona Júlia i Teo.

El punt blau

2008-09-13T17:41:00.001+02:00

I passau per davant jo.
Sentiu, voltros,
el pes de la roba sobre el pit,
sobre les espatlles?
Sentiu com tremolen les articulacions
quan caminau,
quan vos moveu?

I seguiu passant
i vos mir
i me mirau.
Sentiu com s’eixampla la part blana del ulls,
com es re-situa la llengua entre les dents?
Sentiu com vibra la pell amb la temperatura,
com s’impregnen,
com es queden, quasi foses,
totes les sensacions,
tots els despertars?
Sentiu el pes dels aliments als intestins
o la sang que ens balla per les venes,
tota la informació vermella,
tots els rastres que deixam anar?
Sentiu el gust de la saliva,
l’humitat als plecs,
el punt blau del pensar?

Voltros, com jo,
asseguts als vostres cossos,
agenollats pel vostre perill,
clients del mercuri
i inconscients de Venus,
sentiu la terra que trepitjau?
La pedra que es forma?
L’amagatall de la llum?

Com podem ser fills del que som

si no entenem on és el néixer?

Bebelgidit's revival

2008-09-10T16:49:00.003+02:00

Feia temps que volia penjar alguns videos del vespre del passat 31 de juliol, quan ens varem tornar a reunir la tropa de Belbelgidit. Feia molt de temps que no mos veiem -quasi- tots (ja que mos faltaven en Toni Camps, a la seva Menorca estimasa, i en Sebastián, exiliat voluntari als EEUU). La reunió va ser en motiu de l'aniversari de'n Piru, aquest nostro gran geni cabró, i va ser deliciòs tornar a fer i a dir poesia i música per noltros, escoltar-mos i dir, per el simple fet de fer-ho, a vegades és tant gran la poesia!.
En aquest fragment veureu -potser sentireu més que veureu, per la qualitat del video- en Jaume C. Pons Alorda llegint el poema de n'Àngel Igelmo "Hongria Rrom", poema que ha anat exaltant per tot el territori arrel de les presentacions de Pedra Foguera. A les guitarres en Diego i en Piru, que s'aturen a la meitat del poema, perquè també ho volien sentir bé.
Esper que ho disfruteu.
Una besada.

der idiot

2008-09-05T17:16:00.003+02:00

Va entrant la nit.

Atravessen una llum dins l'aigua

dos corbs marins.

Portocolom, 27 d'agost de 2008.

15 ametlles

2008-08-24T20:12:00.002+02:00

Submergir-se a l'aigua
i així, com l'acte
inconscient
de saber-se,
voler conquerir
l'altra banda de la riba plana
mentre l'ona continua.

2008-08-18T22:27:00.001+02:00

Lluna plena.
I aquest món tant quiet...

Caló de's Moro

2008-08-12T19:02:00.003+02:00

O com em tremolen les cames

quan ho dicta el vent,

o quan hi ha una-teva-parpella

emmagatzemnada als núvols negres,

la pell del voltant de la pell

que deixen les ones

quan es mengen l'arena.

Qualsevol convenció podria ser així:

la marca i el desastre,

l'objectiu i el devenir.

Ja ho veus... milers d'anys i la roca no es mou

i, mentrestant, aquest arbre i jo ens erosionem

amb rapidesa de llengua exacte.

Juliol

2008-07-25T21:06:00.004+02:00

Aquest sempre-precipici

o la pell dins la cisterna.

El regalim de les pedres,

els voltors de les teulades.

Camins avall,

orenetes que suquen els becs a la fosca,

em perdre-sense-sàlvia.

Desig amunt,

poques feines,

els llibres que no s'han escrit,

les paraules ancorades.

Aquest sempre-precipici,

el martell el martell,

digau-me quan,

digau-me prou

que jo seguiré

inflant els bessons

dugui on dugui

l'arena o el matalàs.

Cib (Guerrer)

2008-07-12T13:00:00.003+02:00

Em diuen que quan un viatja
el cos sempre arriba a lloc
abans que l'ànima.

La meva encara està
envoltada de balenes
mentre creua l'Atlàntic.

2008-07-09T12:08:00.002+02:00

El camí de les ones

La terra sempre torna al seu lloc

o el seu lloc és on torna.

Un tast del que serà Tzolkin, 20 poemes de Mèxic, seguint l'ordre del calendari maya, acompanyats de dibuixos den Mikel Rubiralta.

Una besada a tots i que l'estiu vos ho faci cremar tot manco la pell.

El vers i la verdor

2008-06-30T11:44:00.006+02:00

Em fa gràcia quan encara em diuen "poeta jove", encara que pot ser en Josep Lluís Aguiló té raó quan diu que els poetes són joves fins als 67 anys i després quan moren diuen :

és una llàstima, era una gran promesa...

Sigui com sigui:

EL VERS I LA VERDOR,

recital amb poetes joves de veritat

-que encara estan a l'institut-

i d'altres que ja no mos n'enrecordam de les matemàtiques...

Estau totes i tots convidats!

Dijous 3 de juliol a les 20:00h

a Can Alcover (C/Sant Alonso, 24. Palma)

Una besada!

Sóller

2008-06-28T11:21:00.003+02:00

Tota la llum que s'ha de recuperar.
Dimarts de vacances

De tornada

2008-06-24T20:53:00.004+02:00

Recolzat a l'aturada:

la closca d'una caragol

i el pinyol d'un albercoc

un devora l'altre.

Cau la cendra del cigarret

emplenant la linia.

La perfecció consumida d'un instant

i el bus que no arriba.

Dia del inocents

2007-12-28T17:47:00.000+01:00

Ei, com anam?

Avui volia anar a un poble d'aquí devora (bé, com a 160 kilometres) que se diu Izamal, però com altres vegades m'he despertat tard i el camión ja havia fuit. Izamal és famòs per el gran convent que té, el més gran de Yucatán, tot pintat d'ocre i blanc; així que he decidit anar a visitar el convent de Valladolid: Sisal (aigua freda), per no perdre'm el meu dia monàstic. La veritat és que el convent d'aquí és impressionant, està construit com si fos una fortificació perquè durant tots els anys que té (és de 1560) va anar sofrint atacs dels indigenes que no estaven d'acord amb les doctrines i les condicions d'esclavitut espanyoles (jo no sé perquè se queixaven tant aquesta gent...). La darrera revolta, La Guerra dels Cristians, 1915, va destruïr quasi tot l'edifici (i tots els convents de la Peninsula. Aixi que avui en dia està entre caigut i reconstruit i només hi viuen dos franciscans que tenen molt de terreno per córrer...

Aquest d'aquí dalt és un ceibo gegant que mos varem trobar fent una volta per el bosque (per jo: selva). Enorme arbre, preciosa posta de Sol. L'animal que se veu devall és una vaca, que no era petita i tampoc sagrada, però se podria dir que com molts de sants tenia molt mala llet... no mos va deixar acostar ni una mica a la hacienda. Aquí devall si que tenim el Convent Sisal, vist des de el parc que hi té al devant, que era la part de enmurallada que els indigenes varen tirar per avall i on si varen fer les batalles, ara és un parc preciòs on m'agrada anar-hi a llegir.
Ahir vaig anar als Cenote de Suytum, aquest d'aquí devall és el seu germà bessó que ja està sec, aquí estic devora un álamo (no se com se diu en català) també bastant impressionant poblat d'orquidies.

Alux, significa guardià o protector en maya. A totes les coves, cenotes, entrades de pobles n'hi havia un o uns quants, que protegien els espais sagrats i de pas dels mayas. Avui en dia se'n veuen molt pocs gracis als saquetjadors que inflen el merecat negre d'aquestes relíquies. Al Cenote Suytum, vaig tenir la sort de veure'n un: el protector de les pedres.

I aquí unes quantes fotos del que han estat els darrers dies. la plaça major de Valladolid (Zócalo) amb tots els venedors ambulants de gelats i tacos passejan amb els seus tricicles.

Aquestes són les runes de Tulum, al Carib, no m'enrecord de quin era aquest temple, potser Chaac, el déu de la pluja... No ho sé, però encara no n'havia penjat cap d'aquestes runes i la volia posar.

I per acabar, la posta de sol a la platja de Tulum, concretament a un lloc que se diu El Paraiso, on varem dormir.

Cuidau-vos molt i disfrutau els darrers dies de l'any!

Una aferrada!

Els guardians de les pedres

¿Com és el pes sincer d'una ànima sobre una altra?

Set esdeveniments he d'explotar

i sóc el record groguenc de les fulles

i sóc pensar plàcid sóc

sóc hi ha una energia

sóc el viatge permanent

(la gota milenària,

l'estalactita que creix)

sóc el qualsevol lloc que sóc

i la qualsevol connexió que veig

el desig de la fruita madura

o les llengües que llepen l'eternitat.

LAMAT

2007-12-27T17:46:00.000+01:00

Agraïr la lluna

o deixar les mans defora del llençol.

Qui acarona les pedres

n'està alliberant tots els misteris,

en mastega l'aire inclòs

i transcendeix el vi-sang-esperma

que ens ferma l'estatura.

Retornar al primer llit

per entendre'n el sol-cicle-infinit

que ens fa créixer les branques.

Estrella groga, 27 de desembre de 2007.

Akbal

2007-12-25T19:29:00.000+01:00

O les teulades del cel
o qui em mou els oceans?
Tenim el vent que espitja l'espessor
dins la remor del voler,
el blau adormit
que ens bramará la tormenta.
Venus persisteix,
el reflex de la profunditat
no trigará a ser tota la nit
o tota la llum.

Tulum, Nadal de 2007

És més que curiós aixó d'estar passant el Nadal a la platja i envoltat de animadors de l'hotel vestits de Papá Noel amb sa calorada que fa. Aquests dies están essent molt llargs, agradables i cansats, perqué no atur de fer coses tot el temps. El que més m'ha agradat del Carib és la visita a Tulum, aquest poble mágic, amb la platja infinita coronada per el temple a Venus dels mayas, la lluna: quina lluna! Ahir sortia de dins la mar vermella-taronja com si fos foc, impressionant estampa. També va estar bé la visita a Xcaret, un parc natural-d'atraccions, on vaig poder veure totes les bésties que dominaven tranquiles aquestes terres fins fa un parell d'anys: la situació aquí es com a Mallorca o pitjor, perqué aixó del turisme massiu s'ha inventat fa uns 15 anys, abnas era tot verge, o com a molt dues o tres palapas (cabanes de palma), i ara haurieu de veure tot el montatge que hi ha...
A Xcaret, que era una ciutat maya també, vaig tenir l'oportunitat de naedar per tots els canals subterranis que uneixen els milers de Cenotes que hi ha per aquí, molt maco, una gran experiéncia.
No me queda més temps, és que aquí a l'Hotel aquest tot está molt bé, peró internet ho cobren molt i molt car. 5 dollars/ mitja hora.
Esper que esteu tots bé i que paseu un molt bon Nadal!
Una aferrada

El Carib per Nadal

2007-12-24T19:52:00.001+01:00

Amics i familia, com anam?

He arribat al Cartib a passar el nadal a la platja, que vos pareix? el somni de tots els güiris-güeros fet realitat... Aquests dies he estat a Tulum, un poblet de platja on encara se conserva bastant verge, és preciós, allá també hi ha les runes d'una ciutat maya damunt un penyasegat, la visita va ser impressionant, peró la calor encara va ser més béstia (estavem a 34 graus). No me queda molt de temps per escriure: he penjat algunes fotos representatives del que han estat aquests dies, la primera és la lluna , impressionant lluna a Tulum, que permetia veurer-hi de nit perfectament, aquí el meu capell l'escolta. Aqui devall tenim al guaperas de turno al pardís del cocoters i els daiquiris, és una experiéncia curiosa aixó d'estar per aquí, peró molt guapa (ja sé que alguns accents estan girats, peró xerrau amb els teclats per gringos...)

Ahir vaig passar el dia a Xcaret, un parc natural molt maco i molt ben duit, aquí tenim el meu company Ek Balam (jaguar negre), estava auns metres de nosltros i feia molta impressió.

Fins aviat

La dolçor, el sò i la llum

2007-12-21T19:41:00.000+01:00

A l'inframón hi arriben les arrels

que floreixen la part verda del cel.

Qui no entengui la seva ombra

mai podrà veure's el sol.

Chichén Itzá, desembre de 2007

Chichén Itzá

2007-12-20T16:44:00.000+01:00

Chichén Itzá o "devora el pou del Itzaes", ha estat considerada fa poc una de les meravelles del món i realment se pot entendre perquè ha estat així. ës un lloc impressionant, màgic i plè de força. La selva, les construccions perfectes en tots els nivells, la sonoritat, els gravats, els colors... He fet moltes fotos d'aquest dia que vaig passar per allà, però només n'he pogut possar unes quantes ja que la càmera ha mort de batèria (ahir va fer molta feina la pobreta)...

Aquí tenim el deu de la barba i el capell damunt l'Observatori i enfront el Temple de les monges, aquesta és la part de Chichén que està menys reconstruida, l'Observatori és brutal, le varen reconstruir tot però un llamp el va tornar a tirar per avall. Aquest és el cenote Sagrat, potser aquí no s'observarà lo gran que és tal cova, és hiper gran, no sé que tendrà de diametre, però si que record que un guia deia que les parets fan 25 metres d'altura. ës el lloc on el mayas (itzaes-toltecas) feien els seus sacrificis implorant a Kukulcán i a Chaac (el deu la pluja). Sacrificaven nins, jugadors del juego de pelota i hi tiraven jaguars, jade, or, etc..

Aquest és el juego de pelota. Personalment és la construcció que més em va impressionar de la ciutat, té 120 metres de llarg i 45 o 50 d'ample, és grandiòs, per totes les parets hi ha inscripcions que mostren el sacrifici del guanyador o perdedor (segons un guia era un i segons l'atre era l'altre, aixi que me vaig quedar amb el dubte), com del seu cap tallat en brollen serps que fertilitzen els camps, aquest és el fenomen del descens de kukulcán (la serp emplomada) que fa cada any el primer dia de primavera, aquest descens és pot veure a la piramide, està col·locada cardinalment de tal manera que el sol del solstici només n'ilumina una part que va dibuixant la serp com devalla. Tornant al juego de pelota, allà, és al·lucinant la sonoritat, estant a qualsevol costat del recinte pots xiular o fer una mambelleta i el so retrona en les quatre parets abans de tornar-te, me va encantar vaig estar pegant creits com una hora per allà....

més juego de pelota, vist desde el temple nord o el del hombre barbudo... de veres que se diu aixi

No podia faltar la gran Piramide (en tenc més fotos), el Temple de Kukulcán amb el gran capespre yucateco a darrera, un pot estar hores i hores mirant aquesta construcció i flipant, si escoltes el que et van contant és brutal, eren bastant llests aquests Itzaes!!

Aquest és el patí de les 100o columnes, això era el mercat de la ciutat, és increïblement gran, abans estava tapat tot amb sostre de palma, com les cabanyes a on vivia el poble. Està devall el Temple dels guerrers, una altra construcció a destacar, molt maca.

Després d'estar tot lo dia passejant pel recinte, varem anar a sopar amb n'Alejandra (una maiga que me va acompanyar fins allà i me va fer de guia) al poble del costat i després varem tornar a Chichén a veure l'espectacle de Luz i Sonido que fan cada vcespre, també és preciòs, s'il·luminen les construccions mentre te van explicant la història del lloc. En resum va ser un dia intens i molt agradable, és una passada poder veure llocs així. En arribar a casa i me vaig quedar clapat, estava rebentat!

Fins aviat familia!

Cobá

2007-12-17T23:06:00.000+01:00

Uep! Com anam?

Avui he estat visitant les runes mayas que hi ha Cobá, poble situat entre Valladolid i Tulum. El poble està envoltat d'una gran llacuna plena de mosquits (era d'esperar...) i de cocodrils!, n'he vist un ja quasi quan me n'anava però no l'hi he pogut fer una foto ja que era previo pago de 10 pesos (és molt poc, però m'ha emprenyat com m'ho han dit i no he volgut pagar), igualment ha estat emocionant trobar-se amb un reptil d'aquestes dimensions. Arribat al l'entrada del poblat he llogat una bicicleta, ja que les runes estàn entre la selva per un recorregut de 4 kilometres, això de colcar amb bicicleta (i a moments caminant) per aquests caminois envoltats de l'espessor de la selva quasi m'ha agradat més que les runes en si, que també són impressionants, encara que no tent ben conservades que les d'Ek Balam per exemple. També ha estat la primera experiència de anar a fer de güiri com déu mana (que tampoc tant...) però si que a aquestes runes hi arriben tots els busos d'americans i espanyols que estàn per Cancún, aixi que a moments els camins eren formiguers de gent amb ferum a repelent de moscos, per altre banda he aprofitat per escoltar un poc als guies que els acompanyaven, que sempre expliquen coses interesants...

Aqui devall tenim el juego de pelota, que ja sabeu de que va, dos equips que intenten ficar una pilota de cautxo (que simbolitza el sol) a dins l'anella que simbolitza la lluna, el capità de l'equip que guanya es sacrificat en honor a Kukulcán (la serp emplomada) i a Hunab kú (la força creadora-univers). D'aprop és molt bèstia, totes les parets tenen inscripcions i enterra hi ha figures de pedra, que aquestes no sé que representen....

Aquí l'aro romput de l'altre part de la pista que se veu a la foto anterior, la pista són dues parts (parets) iguals, cada una amb el seu aro, un per cada equip.

Aquí la meva foto artistica del dia, està bé, no? jeje

Aquesta és una piramide circular amb plantes concentriques, no sé que era exactament perquè en aquest moment no hi havia guia que expliquès, només sé que m'ha agradat molt (la piràmide i el redol que formava) i m'hi he assegut una estona a mirar la selva i a respirar. La piràmide més gran de Cobá és la Nohoch Mul (Gran Monticul), que medeix 42 metres d'altura i està parcialment derruida, segons he entès és la més alta de tota la civilització maya (construïda l'any 780 a.C). No he penjat cap foto d'aquesta perquè estan girades i no sé possar-les a se n'endret, però bé: ha estat tota una experiència pujar-hi, he començat jo tot faleguer pujant per els escalons torts i humits i a la meitat ja estava rebentat! Des d'abaix se veia fàcilment accesible, però joder!, al final he arribat a dalt i realment la vista és un regal, hectaries i hectaries de selva, preciòs, només se pot veure verd i al fons les torres de Tulum (que esper anar-hi d'aquí poc), fantàstic!. El problema ha estat quan he mirat la perspectiva per devallar... m'ha entrat un canguele divertit i he baixat posant el cul escaló per escaló per no caure, realment era empinat el tema!

Així eren tots els caminois que duien a les diferents parts de Cobá, lamojor part de la ciutat encara està entre la selva, se poden veure moles construccions completamnet menjades per la vegetació, altres completemnet derruides. Aquest tros de camí però és un poc més especial, ja que es tracta d'un tros del sakbé (camí blanc) que era com la via augusta dels mayas, era el camí que unia totes les grans capitals mayas i per on hi transportaven les mercaderies i demés. El Sakbé diuen que arribava fins a Guatemala, és a dir: tota la regió maya, i cada vegada més en van descobrint trams, però passa lo de sempre amb aquesta gent, se'n varen anar sense deixar rastre i varen deixar que tota la seva cultura la conservàs la selva.

Idò res estimades i estimats, fins aviat, esper que disfruteu molt amb tot el que faceu!

fins la pròxima!