SEMPRE LA MAR

Tzolkin

2009-11-06T11:22:00.004+01:00

TZOLKIN
amb dibuixos de Mikel Rubiralta

el presentam dia 25 de novembre
a Can Alcover a les 20h
(C/ Carrer Sant Alonso, 24. Palma)

Per si vos fa ganes venir-hi

Amics i poesia

2009-10-06T18:59:00.001+02:00

Espai Mallorca, Barcelona, 1 d'octubre de 2009.

Doble residència

2009-09-23T18:48:00.003+02:00

Inconvencible ésser:

Hi ha una pell per cada deriva,
una engrunada per cada cantó.
Les cançons que fan son,
els parlaments que fan nit,
i tot, incombustible, crema sense dir-ho.

Habitant de l'oració establerta
i del gest amagat-que-fa-poreta,
qualsevol puja a una farola i crida,
qualsevol segueix amb la llengua
les rajoles que s'han de fer net,
qualsevol sap del lligament i la pruna,
qualsevol es sospesa el cap devall el balcó,
qualsevol qualsevulla quan vol
el silenci d'allò que desapareix
quan veus el material
que doblega el cristall
-les intencions del diàleg-,
qualsevol: "Tant de bo aparegui
l'escarrinxada ben el mig del plat,
que el nostre berenar
tocatoqui enterra com un bastó
que ens acompanya pels crulls
de tot allò acomparsant,
complent de dubitació -perdó-",
qualsevol endevina el relleu de la zona erecta,
qualsevol endevina el desig, i finalment,
qualsevol l'estalactita estreta,
qualsevol fruita o pardals, pardals,
qualsevol com un esclat,
-pòlvora i redemció-
qualsevol com un agafamans,
qualsevol penjadits,
qualsevol esclafacames,
qualsevol enrevenaulls,
qualsevol endiumengepanxes,
qualsevol espermaplana,
...

I potser seria més fàcil,
i potser després seria més fàcil.

2009-09-08T21:54:00.001+02:00

Com si poguès ser,
com si fos,
només voler aixecar
aquest mugró que et descansa.

1987

2009-08-31T11:57:00.000+02:00

Ahir serà demà

2009-08-20T16:53:00.002+02:00

a Joan Fullana

Com omplir l'espai
desitjós que soni la tronada.
Aixecar els peus
per còrrer-nin-desvergonyit
a recolectar un crepuscle
i estorat
davant aquell-horitzó-que-em-contempla,
saber-ho, dir-ho:
Ahir serà demà,
o alguna beneitura per l'estil
que m'aturi tres segons
aquest temps que em dibuixa
l'obstacle.

Portocolom, agost de 2009.

Incoherència Metafísica I

2009-07-07T18:07:00.000+02:00

Vida, guanyar-se la.

Botella d'aigua

2009-05-20T18:49:00.000+02:00

Com si moure una botella d’aigua quasi buida. Agafar-la per la part prima, aprop del tap. Fer que l’aigua vessi fins al cul de la botella i tot seguit amb un moviment ràpid, fer-la xocar contra el tap. Sentir el xoc. La fredor calenta del plàstic, l’aigua i la mà. Repetir l’operació. Sentir la rugositat de l’aigua mentre es resitua, com va omplint els buits. Tornar a fer-la baixar, esperar uns instants, entendre que si apretes fort el coll pots arribar a deformar el plàstic. Fer pujar el cul molt lentament, conquerir els centímetres d’un en un, arribar-hi bé, sense renou, deixar tot el pes sobre el tap. Arribar a la mecànica, notar l’etiqueta ben fermada abans de la part prima, pensar durant un moment en quin material deuen fer la ferratina que l’enganxa pels extrems. Tornar al moviment, engrescar-se, moviment de canell, percebre l’articulació, fer-te-la teva, agilitzar-la. Arribar al só, sentir els esquitxos que es mol·leculitzen per totes les parets de les que disposen. Só, voler plagiar la tornada vinguda de les ones, pensar que sempre acabes al mar. Agafar la botella més fort, sentir-te molest pel tacte d’un cantó de l’etiqueta, decidir si amb totes les botelles es pot fer el mateix joc, i quina quantitat d’aigua és necessària. Sentir-se estúpid i riure. Remenar la botella molt ràpid, utilitzar-la de maraca líquida, pensar breument que algú sentís la música que en treus. Notar que el plàstic ja no canvia de temperatura amb el pas de l’aigua. No veure'n més possibilitats. Dubtar de si seguir. Deixar la botella plana i intentar que l’aigua quedi estàtica, fer un llac. Arrebassar greument l’etiqueta que romp la panoràmica. I buidar l’aigua sobre el cap.

Ruta per alemanya, frança i terrassa

2009-05-18T19:45:00.002+02:00

2009-05-03T13:20:00.001+02:00

Flor

In the murky silence of the closed house
the flowers slowly die with no one to change the water.
I like to thonk of them talking in these last days,
in their ancient perfume-voices, these most independent
creaturesof the earth, more so the wild flowers
in the brightest coats, speaking softly in he semi-darkness,
philosophing or romanticizing the imminent death.

I would like to be old, lying on the sofa, listening
to their scent-speech, doing my own waiting.

Poema d'Sparrow in the Baker's Dust,de Leroy Cardwell

Barcelona

2009-04-25T20:31:00.003+02:00

Jo ja he estat en aquest bar. Encara que no sé si abans o després de la son. Perfil o anatomia d'allò que comença així, sense naixement, correspondència de llum blanca i ràdio encesa. Tots els silenciats que bramulen la jornada, els sons que fa quaranta anys que reviuen cada dia, a les sis del matí. Sol immens, d'hospital, que creix cap a la teva panxa. Avingudes de calitja quan no fa calor. Sortides d'aire per on mai hi has passat, sabut de la teva llibertat per decidir que no et refresques. Maleïts plàstics que encondonen el teu present, els diferents dipòsits on separes lo organic, el vidre, la poda i el rebuig. Esperes que sigui jo -assegut esperant que prosperis- que et tregui el vestit per poder-te besar la panxa i un tros de carn enmig dels pits. Tens diners. Per què no?. Tens un certificat aferrat al costat, devall l'aixella, que especifica que ets part d'una part regulada per una organització que s'organitza a partir de parts dels ingressos que s'acumulen d'alguna pornografia o estètica de la mort. Aquella que no et deixa escriure als vidres del transport internacional: jo he nascut, perdonin... T'alegres si surts a les notícies, als diaris; encara que la teva seqüència de números no sigui completa. I tantmateix carregues llet, llimones, i no saps quant et faran pagar, no saps si pagaràs però et comença a fer mal l'esquena, t'estiren els braços i un carrer no pot ser mai un carrer. Agafes el cigarret, saps que el Barça guanyarà la lliga i te la sua, te la sua molt el cigarret i la gent que entra al bar, els coneixes. Fa uns anys que (usis aquí el verb que el lector/a desitji) amb ells. Te la suen, te la suen molt. Cerques crulls a la paret, cerques crulls a la teva lògica i els trobes, allà, darrera la coherència, al costat de la raó, aferrats a l'existncia. Els disfrutes tristament, com si fosin la marca, el tam-tam de l'espira blava que sempre et passa pels ulls quan penses en aquestes coses: ficció, hegemonia, present, construcció, construcció, biodiferencionalitat, ulls de cresta, metastètica, col·laborrador, empedrat, consecurrència, disponibilopció i totes aquelles històries que surten de l'estòmac enrenouat i Barcelona que neix.

Quin és el sentit de la poesia?

2009-04-16T22:17:00.000+02:00

Passau-vos-hi si podeu, vadrà la pena.
Una aferrada

La part blava del pensament

2009-04-09T19:53:00.001+02:00

i caure-hi

Leonard Cohen

2009-04-05T00:13:00.003+02:00

Toca les campanes que encara poden sonar.
Oblida la teva ofrena perfecta.
Hi ha un crull a totes les coses,
així és com la llum entra.

Fragmentació

2009-04-02T18:51:00.001+02:00

2009-04-01T14:13:00.001+02:00

Dins l'autobús
acariciï el vidre fred
de la càmera del mòbil
com si fos un mugró dur
o una altra teràpia.

2009-03-30T19:23:00.000+02:00

2009-03-27T15:41:00.002+01:00

Mentre esperen
graven el seu nom
a la soca d'un plataner
utilitzan les claus.
De tant que pesen,
les mamelles d'ella
semblen, estranyament, enlairar-se.

Cal deixar constància,
escriurer-ho a un paper doblegat,
una factura potser,
el darrer llibre comprat.
Cal aquesta espera,
el nom, una intenció,
una senyal que digui potser,
altrament, sí...
i partir al fons de les tiges.

Recordes?

Son Bessó

2009-03-26T18:54:00.003+01:00

Han llaurat la meitat

de la terra de Son Bessó.

Avui dematí,

sol, bus

i tot el passeig cap a ciutat.

Petites dunes fresques

esperant algún capvespre

o gorrió.

Podriem dir que sí, Damià.

Fmr

2009-03-25T16:46:00.001+01:00

Fumar jo?
Què dius...

El predicador

2009-03-23T20:39:00.004+01:00

... Idò jo vos plantaré una olivera perquè pogueu

fer cabrioles i discursos sobre l'ombra dels meus vents...

Car els meus vents sou tots voltros, estimats fills meus,

que creau i destruïu les roques

per donar-me terra banyada de llàgrimes...

Melek Anđel Ihelmo

(segle III d.C)

70

2009-03-24T17:08:00.001+01:00

Bloqueig!!

2009-03-23T17:50:00.001+01:00

2009-03-22T20:55:00.000+01:00

Flor amb poca llum

2009-03-20T20:39:00.001+01:00

- És prim, no és vera?

- És vera, és prim.