SEMPRE LA MAR

Mercès pels melics.

Perdonin, senyors, el meu compromís: la fusta és fusta. Tot el demés aigua, pedra o sal. Una besada

Defora trona. Quan de temps hom pot estar contemplat-se les mans sota la lampareta? Els pèls del començament dels dits, les pelletes arribant a l’ungla. Moure-les internament, com un tremolor de la carn que les sosté, sense que es noti per fora. Mirar-les atent, sense moure’s, sense que passi res... les ombres, les venes. S’apaga el llum. Se n’ha anat la corrent. Les mans segueixen quietes. Ja fa una temporada que sempre que plovisqueja un poc fort o que hi ha tormenta que ens quedem sense llum. No em molesta. Fa hivern, com les taronges. Em concentr en les espurnes d’aigua que queden damunt el vidre. Sempre m’ha agradat deixar les persianes obertes quan plou. Els regalims, la certesa de que el seu camí és el que ha de ser, la seguretat. El petit bassiot que deixen al final de la finestra. A Amèrica canvien de color. Un llamp il·lumina el corral i veig el meu ca voltant desconcertat. Encara és cosa de Déu això dels llamps?. M’intueix darrera el vidre i em comença a gemegar, reclamant l...

Descobrir, entre espantat i ridícul, que devall tots aquests edificis hi ha terra.

A reveure. D'allà on s'esmuny la llum, entre els niguls que anuncien un nou edifici. La font de la font. Queixalades sobre el paviment del matí. Atrevir-se?. Tot just sóc l'ullada a la brutor del paviment, la bellesa del xicle fossilitzat. Tot just una rajola esquerdada sota els peus de tots els matins. Agafa-ho. Domestica-ho. El llindar. La paraula aquella, la paraula arrelada. Atenció. El volum de les ones no creix sinó per la mar.

No sé por qué, pero los náufragos siempre tenemos una caja de cartón bajo la cama, donde guardamos toda la lluvia caída, y las cartas que nunca nos atrevimos a enviar. Dorados los cabellos, esta indolente luz de domingo parece ser la única verdad tras la tormenta. Es la misma lengua que baña en azufre las noches, que sella nuestros labios con un beso robado, aquella que se viste de mujer siendo hombre, y que fuma los cigarrillos más largos que existen. Golpear todas las puertas, abrir todos los ventanales, romper el horizonte hasta obtener una respuesta. Diamantes de sal en tu cuello de cisne, entre tus pechos grandes y negros... ¿por qué duermes tanto? ¿Con los ojos cerrados puedes ver pasar los pájaros de largo...? La habitación es barata y sucia, ya lo sé, pero el misterio de sus alas enmoquetadas, sus techos altos, y el sabor amargo de su miseria me servirán para escribir una novela dentro de cien años, y pudrirme en oro y mujeres de vino. La rendición de las flores oscuras y de lo...