O quasevol encisa-mirades
qualsevol il·lusiona-soletats
qualsevol engana-senzilleses
i jo, estorat
damunt jo
observant-ho
permetent-ho
sense poder analitzar-ho
sense saber aturar-ho,
qualsevol espitja-consciències
enravena-dolçors
cafeína-converses
i així
els horabaixes desfilen
totes les ones
van fent cova
i el pardal aquell,
qualsevol jo,
assumint la posició dels meus peus,
destriant quins filtres
usen les meves paraules,
tot el cos aliè,
qualsevol cos hermètic,
qualsevol cervesa amarga
o un delit d’intel·ligència,
qualsevol escacs amb calor
una jugada per amagar-se
tombar-se
fugir,
qualsevol esquiva-raons
qualsevol traeix-consignes
qualsevol abriga-pors
...
i el sol
pentinant cap enrere
qualsevol paret blanca
i les fulles més altes d’un llimoner
devora qualsevol mar.

(Fotos de Miquel Simonet)

O com un poema és sempre el mateix poema

Una filera de moneies
dibuixant-me el contorn dels ulls,
l'ombra de totes les ombres
fent-me una ombreta sota els ulls,
un aplec d'ocells estirant-me les parpelles
en els estols de mirades que se'n van cap amunt,
i les linies del sol,
i les linies d'aquell,
o com ho sabia,
això de saber-ho bé,
una rapinyada a l'avant-braç,
una incisió devall els pèls,
tot aquell,
o una cicatriu a la boca,
un moix aturat sobre el paretó,
un nispro mal cremat als seus peus,
o si em pos de genolls,
tot ell,
i no li pretenc dir vine,
o si se'n va,
m'esguard el trispol fent pressió,
em veig tatuant-me pedretes a les mans,
el cul sobre els talons,
o si passen quaranta moments,
una invasió de la fulla,
a vegades tot ell,
o tots els quaderns en blanc,
la llum, la llum i un poc d'aire,
o l'aliment,
o conreus de conscienciar-ho,
o si esper,
arrufar lentament els dits,
omplir les ungles del que deixa el dia
del que deixa el viure,
ell,
camina cap al lledoner
i la taronja caiguda
i el llimoner expectant,
aigua,
o si no entenc l'aigua
o si entenc com et diré que no entenc l'aigua,
ell ho sap,
tenc taques als calçons,
una fonollassa espigada
o qui desfà les carxoferes,
la llum i els àtoms,
ell i existir,
o si dipositaré l'esquena enterra,
la suor sota les aixelles,
la marca de suor al mugró de la camisa,
o si abans de tombar-me
l'univers es passejàs
cap al final de les tomatigueres.

O com es contreuen les dents
després d'un liquid calent,
aquesta és la salivera que faig,
aquesta és l'enrederada que em creix.
Qui té el cel rere les seves fulles?
Millor dit,
qui veu el cel rere els seus ulls?

-llibres, llibres, llibres-

L'exacte seguretat humida de la llengua,
el perfil o marca de la tassa.
Habita'm o deixa'm.

M'agraden més les runes
que les parets.