dissabte, 20 de desembre del 2008
dimarts, 9 de desembre del 2008
diumenge, 7 de desembre del 2008
dimecres, 3 de desembre del 2008
diumenge, 30 de novembre del 2008
dissabte, 29 de novembre del 2008
divendres, 28 de novembre del 2008
Fusta
Perdonin, senyors,
el meu compromís:
la fusta és fusta.
Tot el demés
aigua, pedra
o sal.
Una besada
diumenge, 16 de novembre del 2008
Perquè el meu ca ha perdut el seu collar blau
Defora trona. Quan de temps hom pot estar contemplat-se les mans sota la lampareta? Els pèls del començament dels dits, les pelletes arribant a l’ungla. Moure-les internament, com un tremolor de la carn que les sosté, sense que es noti per fora. Mirar-les atent, sense moure’s, sense que passi res... les ombres, les venes. S’apaga el llum. Se n’ha anat la corrent. Les mans segueixen quietes. Ja fa una temporada que sempre que plovisqueja un poc fort o que hi ha tormenta que ens quedem sense llum. No em molesta. Fa hivern, com les taronges. Em concentr en les espurnes d’aigua que queden damunt el vidre. Sempre m’ha agradat deixar les persianes obertes quan plou. Els regalims, la certesa de que el seu camí és el que ha de ser, la seguretat. El petit bassiot que deixen al final de la finestra. A Amèrica canvien de color. Un llamp il·lumina el corral i veig el meu ca voltant desconcertat. Encara és cosa de Déu això dels llamps?. M’intueix darrera el vidre i em comença a gemegar, reclamant la meva atenció perquè el faci entrar. No ho faré. Estranyament, tenc la sensació que si no ho faig puc oferir-li l’oportunitat de que s’enfronti als reptes que jo no em veig capaç d’afrontar. A Amèrica tenen grans rius i aquí sempre es desborden els quatre torrents. Torn a les mans. Es pot palpar el silenci mentre plou? Amb un pensament hermètic sé que les podria moure ràpidament si volgués, però tampoc em duria a res. El cel s'encén, s’apaga i després tremola. El ca bota en un intent d’entrar per la finestra. Deu tronar a Amèrica?. Potser l’hauria de deixar entrar. El cel no caurà. Quina quietud que donen les branques de l’olivera descambuixades pel vent i a punt de rebentar. Torna el llum. Les meves mans segueixen aquí, quietes. Veig que el meu ca no du el seu collar blau. Vols dir que no aneguerà l’hortet aquesta aiguada?. És curiós com puc arribar a sentir que em passa aire entre els dits sense que es mogui gens d’aire aquí dedins, com si tenguessin una cobertura fresca, renovada. Què en dèu haver fet el ca del seu collar blau?. A Amèrica hi ha grans autopistes i bona xarxa elèctrica. A Amèrica no juguen a futbol. Potser ha corregut, assustat, entre els xipresos i s’ha quedat enganxat. Potser després de moltes estirades per desfer-se'n ha aconseguit, finalment, treure el cap i sortir del parany. Potser el collar ha quedat penjat per allà, a una branca. Celebren el naixament de Crist aquells que no el varen veure desclavar-lo de la creu?. Potser el ca només volia adornar, a la seva manera, el xiprés com si fos un arbre de Nadal. Quin servei fan totes les llumetes que posen a ciutat? Potser l’hauria d’avisar de que el color del Nadal és el vermell, com la Coca-Cola. Però potser no farà falta, ja no plou, i aviat moure les mans.
dissabte, 15 de novembre del 2008
dilluns, 10 de novembre del 2008
Domesticar la queixalada
A reveure. D'allà on s'esmuny la llum, entre els niguls que anuncien un nou edifici. La font de la font. Queixalades sobre el paviment del matí. Atrevir-se?. Tot just sóc l'ullada a la brutor del paviment, la bellesa del xicle fossilitzat. Tot just una rajola esquerdada sota els peus de tots els matins. Agafa-ho. Domestica-ho. El llindar. La paraula aquella, la paraula arrelada. Atenció. El volum de les ones no creix sinó per la mar.
dijous, 6 de novembre del 2008
No sé por qué, pero los náufragos...
No sé por qué, pero los náufragos
siempre tenemos una caja de cartón bajo la cama,
donde guardamos toda la lluvia caída,
y las cartas que nunca nos atrevimos a enviar.
Dorados los cabellos,
esta indolente luz de domingo
parece ser la única verdad tras la tormenta.
Es la misma lengua que baña en azufre las noches,
que sella nuestros labios con un beso robado,
aquella que se viste de mujer siendo hombre,
y que fuma los cigarrillos más largos que existen.
Golpear todas las puertas, abrir todos los ventanales,
romper el horizonte hasta obtener una respuesta.
Diamantes de sal en tu cuello de cisne,
entre tus pechos grandes y negros...
¿por qué duermes tanto?
¿Con los ojos cerrados puedes ver pasar
los pájaros de largo...?
La habitación es barata y sucia,
ya lo sé,
pero el misterio de sus alas enmoquetadas,
sus techos altos,
y el sabor amargo de su miseria
me servirán para escribir una novela dentro de cien años,
y pudrirme en oro y mujeres de vino.
La rendición de las flores oscuras
y de los árboles podridos por la mitad.
El éxodo de los cangrejos y los alacranes.
Un poco más arriba, más suave,
no vuelvas a hacerme daño.
Acaricia mi mentón, mi pecho y mi sexo.
Soy un cadáver que bromea y bebe agua helada.
Eso es todo, ¿no?
Y yo te mataré antes de lo que piensas
-tú, mi niña, eres mi cumbre, mi valle y mi abismo-,
pero escríbime, no importa.
Guardaré tu carta bajo mi lecho,
en la caja de cartón empapada en agua de lluvia.
Escríbeme, la dirección no importa.
Seguro que nos volvemos a encontrar.
Y tarde o temprano, al llegar a casa,
encontraré tu carta en el suelo.
El cartero la habrá pasado por debajo la puerta.
Besos, amor.
siempre tenemos una caja de cartón bajo la cama,
donde guardamos toda la lluvia caída,
y las cartas que nunca nos atrevimos a enviar.
Dorados los cabellos,
esta indolente luz de domingo
parece ser la única verdad tras la tormenta.
Es la misma lengua que baña en azufre las noches,
que sella nuestros labios con un beso robado,
aquella que se viste de mujer siendo hombre,
y que fuma los cigarrillos más largos que existen.
Golpear todas las puertas, abrir todos los ventanales,
romper el horizonte hasta obtener una respuesta.
Diamantes de sal en tu cuello de cisne,
entre tus pechos grandes y negros...
¿por qué duermes tanto?
¿Con los ojos cerrados puedes ver pasar
los pájaros de largo...?
La habitación es barata y sucia,
ya lo sé,
pero el misterio de sus alas enmoquetadas,
sus techos altos,
y el sabor amargo de su miseria
me servirán para escribir una novela dentro de cien años,
y pudrirme en oro y mujeres de vino.
La rendición de las flores oscuras
y de los árboles podridos por la mitad.
El éxodo de los cangrejos y los alacranes.
Un poco más arriba, más suave,
no vuelvas a hacerme daño.
Acaricia mi mentón, mi pecho y mi sexo.
Soy un cadáver que bromea y bebe agua helada.
Eso es todo, ¿no?
Y yo te mataré antes de lo que piensas
-tú, mi niña, eres mi cumbre, mi valle y mi abismo-,
pero escríbime, no importa.
Guardaré tu carta bajo mi lecho,
en la caja de cartón empapada en agua de lluvia.
Escríbeme, la dirección no importa.
Seguro que nos volvemos a encontrar.
Y tarde o temprano, al llegar a casa,
encontraré tu carta en el suelo.
El cartero la habrá pasado por debajo la puerta.
Besos, amor.
Carlos Zanón
El sabor de tu boca borracha
(Ed. Nínfula. Barcelona, 1991)
dilluns, 13 d’octubre del 2008
dimecres, 1 d’octubre del 2008
dissabte, 13 de setembre del 2008
El punt blau
I passau per davant jo.
Sentiu, voltros,
el pes de la roba sobre el pit,
sobre les espatlles?
Sentiu com tremolen les articulacions
quan caminau,
quan vos moveu?
I seguiu passant
i vos mir
i me mirau.
Sentiu com s’eixampla la part blana del ulls,
com es re-situa la llengua entre les dents?
Sentiu com vibra la pell amb la temperatura,
com s’impregnen,
com es queden, quasi foses,
totes les sensacions,
tots els despertars?
Sentiu el pes dels aliments als intestins
o la sang que ens balla per les venes,
tota la informació vermella,
tots els rastres que deixam anar?
Sentiu el gust de la saliva,
l’humitat als plecs,
el punt blau del pensar?
Voltros, com jo,
asseguts als vostres cossos,
agenollats pel vostre perill,
clients del mercuri
i inconscients de Venus,
sentiu la terra que trepitjau?
La pedra que es forma?
L’amagatall de la llum?
Com podem ser fills del que som
Sentiu, voltros,
el pes de la roba sobre el pit,
sobre les espatlles?
Sentiu com tremolen les articulacions
quan caminau,
quan vos moveu?
I seguiu passant
i vos mir
i me mirau.
Sentiu com s’eixampla la part blana del ulls,
com es re-situa la llengua entre les dents?
Sentiu com vibra la pell amb la temperatura,
com s’impregnen,
com es queden, quasi foses,
totes les sensacions,
tots els despertars?
Sentiu el pes dels aliments als intestins
o la sang que ens balla per les venes,
tota la informació vermella,
tots els rastres que deixam anar?
Sentiu el gust de la saliva,
l’humitat als plecs,
el punt blau del pensar?
Voltros, com jo,
asseguts als vostres cossos,
agenollats pel vostre perill,
clients del mercuri
i inconscients de Venus,
sentiu la terra que trepitjau?
La pedra que es forma?
L’amagatall de la llum?
Com podem ser fills del que som
si no entenem on és el néixer?
dimecres, 10 de setembre del 2008
Bebelgidit's revival
Feia temps que volia penjar alguns videos del vespre del passat 31 de juliol, quan ens varem tornar a reunir la tropa de Belbelgidit. Feia molt de temps que no mos veiem -quasi- tots (ja que mos faltaven en Toni Camps, a la seva Menorca estimasa, i en Sebastián, exiliat voluntari als EEUU). La reunió va ser en motiu de l'aniversari de'n Piru, aquest nostro gran geni cabró, i va ser deliciòs tornar a fer i a dir poesia i música per noltros, escoltar-mos i dir, per el simple fet de fer-ho, a vegades és tant gran la poesia!.
En aquest fragment veureu -potser sentireu més que veureu, per la qualitat del video- en Jaume C. Pons Alorda llegint el poema de n'Àngel Igelmo "Hongria Rrom", poema que ha anat exaltant per tot el territori arrel de les presentacions de Pedra Foguera. A les guitarres en Diego i en Piru, que s'aturen a la meitat del poema, perquè també ho volien sentir bé.
Esper que ho disfruteu.
Una besada.
divendres, 5 de setembre del 2008
der idiot
Va entrant la nit.
Atravessen una llum dins l'aigua
dos corbs marins.
Portocolom, 27 d'agost de 2008.
diumenge, 24 d’agost del 2008
15 ametlles
Submergir-se a l'aigua
i així, com l'acte
inconscient
de saber-se,
voler conquerir
l'altra banda de la riba plana
mentre l'ona continua.
i així, com l'acte
inconscient
de saber-se,
voler conquerir
l'altra banda de la riba plana
mentre l'ona continua.
dilluns, 18 d’agost del 2008
dimarts, 12 d’agost del 2008
Caló de's Moro
O com em tremolen les cames
quan ho dicta el vent,
o quan hi ha una-teva-parpella
emmagatzemnada als núvols negres,
la pell del voltant de la pell
que deixen les ones
quan es mengen l'arena.
Qualsevol convenció podria ser així:
la marca i el desastre,
l'objectiu i el devenir.
Ja ho veus... milers d'anys i la roca no es mou
i, mentrestant, aquest arbre i jo ens erosionem
amb rapidesa de llengua exacte.
divendres, 25 de juliol del 2008
Juliol
Aquest sempre-precipici
o la pell dins la cisterna.
El regalim de les pedres,
els voltors de les teulades.
Camins avall,
orenetes que suquen els becs a la fosca,
em perdre-sense-sàlvia.
Desig amunt,
poques feines,
els llibres que no s'han escrit,
les paraules ancorades.
Aquest sempre-precipici,
el martell el martell,
digau-me quan,
digau-me prou
que jo seguiré
inflant els bessons
dugui on dugui
l'arena o el matalàs.
dissabte, 12 de juliol del 2008
Cib (Guerrer)
Em diuen que quan un viatja
el cos sempre arriba a lloc
abans que l'ànima.
el cos sempre arriba a lloc
abans que l'ànima.
La meva encara està
envoltada de balenes
mentre creua l'Atlàntic.
envoltada de balenes
mentre creua l'Atlàntic.
dimecres, 9 de juliol del 2008
dilluns, 30 de juny del 2008
El vers i la verdor
Em fa gràcia quan encara em diuen "poeta jove", encara que pot ser en Josep Lluís Aguiló té raó quan diu que els poetes són joves fins als 67 anys i després quan moren diuen :
és una llàstima, era una gran promesa...
Sigui com sigui:
EL VERS I LA VERDOR,
recital amb poetes joves de veritat
-que encara estan a l'institut-
i d'altres que ja no mos n'enrecordam de les matemàtiques...
Estau totes i tots convidats!
Dijous 3 de juliol a les 20:00h
a Can Alcover (C/Sant Alonso, 24. Palma)
Una besada!
dissabte, 28 de juny del 2008
dimarts, 24 de juny del 2008
De tornada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
