El Llenguatge
El llenguatge és un guió de còmic que vaig escriure cap al 2015, no ho record. Ha passat per diverses propostes per ser dibuixat, però mai no ho ha arribat a ser. I la veritat que és un d'aquests projectes que sempre "han quedat allà", sempre hi pens quan pens en les coses que m'agradaria fer o que tenc pendents, perquè em segueix fent gràcia i agradant. M'ha fet ganes penjar-lo així, tal com és ara, amb les acotacions de les vinyetes, perquè almanco es pugui llegir, i, després, ja veurem on el du el temps.
El Llenguatge
(En una vinyeta molt gran veiem l'univers i un petit globus de text -a la part de baix- on no es pot llegir el que hi diu.)
(A la següent vinyeta, el globus de text es fa un poc més gran i hi podem llegir: -Eeooo!)
(A la següent, un poc més a prop: -Eii!)
(Ja veiem la silueta d'un home, d'esquenes.)
L'home: Hola!?
(I a les següents vinyetes:)
L'home: Oiga!? ... Hello!?
L'home: Joder! Contesta! (sempre d'esquenes, desesperat)... Puta merda de tot!
(Una vinyeta en silenci.)
L'home: Hmmpf... (bufa rient, aixeca el braç). A la merda! (pega una cosa en terra). Cagon-sa-puta-grossa-que-me-va-parir...
(Veim la silueta que beu d'una botella.)
(El veiem que es desplaça, anant-se'n, de la seva posició central a la vinyeta.)
(Per les lletres sabem que és una veu potent, grossa.)
L'Univers: Què hi ha de nou?
(La silueta pega un bot.)
(Una vinyeta en silenci. La silueta de l'home flipa.)
L'Univers: Ei! Encara ets aquí?
(L'home mira a banda i banda.)
L'home: Sssíii? (assustat)
L'Univers: I... què volies? Me cercaves a mi, no?
(L'home intenta xerrar, al globus de text veiem tres punts suspensius.)
L'Univers: Parla! Ara ja soc aquí.
L'home: Eee... Eeets Déu? (assustat)
L'Univers: No. (rotund)
L'home: Ets Yahvé?
L'Univers: Això ve a ser el mateix, ignorant! (Tres punts suspensius sobre el cap de l'home)
(Una vinyeta de silenci.)
L'home: Idò... quiiii... qui ets?
L'Univers: Soc EL LLENGUATGE!
L'home: El Llenguatge??! Què vols dir?
El Llenguatge: Com que què vull dir? El Llenguatge!
L'home: Venga, no me fotis, com pot ser que el Llenguatge xerri? Qui collons ets? On són les càmeres?
(Tres punts suspensius al globus de text del Llenguatge.)
El Llenguatge: Bé, és igual... Què era això que tan urgent que volies?
L'home: Eeeh... Tenc preguntes... Dubtes... (No sap el que diu o el que fa) ...Ufff... I jo què sé... Estic desfet... No entenc res... Volia respostes... Respostes de Déu... Que donés la puta cara... Escopir al Cosmos...
El Llenguatge: Idò venga. Comença.
L'home: Però... Però tu qui putes ets? No has dit que tu no ets Déu!?
El Llenguatge: Deixa-ho anar... Si vols farem veure que soc Déu i en sortirem més aviat. Què vols?
L'home: Jo... Ara... No ho sé...
El Llenguatge: Idò res, me'n vaig.
L'home: No! Espera!
El Llenguatge: Digues.
L'home: Perdona... És que m'has sorprès... No m'ho esperava... I tot això del Llenguatge...
El Llenguatge: Hehehe... Encara hagués estat millor que t'hagués dit que soc Llucifer.
(L'home aixeca un braç, com si anés a demanar alguna cosa, el dit índex estirat.)
El Llenguatge: No! No soc Llucifer, era broma... Això només són coses vostres...
L'home: De qui?
El Llenguatge: Dels humans.
L'home: Ah... Clar...
(Una vinyeta en silenci.)
El Llenguatge: Ejem! (es fa net la "gola"). I bé?
L'home: Sí, sí... I tu?... El Llenguatge? Com funciona això? Vols dir que tu ets el que jo xerr fet veu amb consciència?
El Llenguatge: No. Soc el Llenguatge en general. Soc allò intrínsec en tot allò que és. Soc la conseqüència que les coses siguin.
L'home: Què? Què? Com?
El Llenguatge: Que tot és perquè es comunica d'alguna manera i jo en soc el seu llenguatge.
L'home: És a dir (xulesc), que pots parlar qualsevol cosa?
El Llenguatge: No tots els llenguatges tenen so.
L'home: Pots parlar com les pedres?
(Al globus de text del Llenguatge es veu: «Parla com les pedres».)
L'home: Guau!
L'home: I... Pots parlar com un nispro?
(Al globus de text del Llenguatge es veu: «Parla com un nispro».)
L'home: Increïble.
L'home: I pots parlar com...
(El Llenguatge l'atura, contundent.)
El Llenguatge: BASTA!!
El Llenguatge: Pus beneitures!
L'home: (per a ell, en lletra petita) Idò a mi m'agradava...
L'home: Bé, però què has dit?
El Llenguatge: No he dit. He estat. El llenguatge no es diu, és.
L'home: Redéu!... (i en petit) Quina rotunditat...
El Llenguatge: No hem quedat que Déu no hi té res a veure?
L'home: No, sí, d'acord, però només era una expressió...
El Llenguatge: Idò expressa't en propietat!
L'home: D'acord. Perdona... (i fluixet, petit) Vaja imbècil!
El Llenguatge: Què dius?
L'home: No, no, res... Pensava en tot això... en el que deies... és complicat... el llenguatge...
(Silenci.)
El Llenguatge: Però quines eren les teves preguntes?
L'home: Res... Estic dins un pou sense fons... Sent vertigen... De viure... Pens en la vida i tot això... Per què existesc?... Quin sentit té que res existeixi?
(El Llenguatge va a parlar però l'home el talla.)
L'home: Però, com és això que dius... Tots existim perquè hi ha UN llenguatge?
El Llenguatge: No, tot és perquè hi ha Llenguatge.
L'home: Vull dir... Tot. Tot l'Univers es forma a través del Llenguatge?
El Llenguatge: Pel llenguatge... (l'home el talla, ara està nerviós, li surten totes aquestes preguntes quasi sense escoltar les respostes, com si les fes com les feim els que no tenim El Llenguatge que ens contesti)
L'home: Per què? O sigui, quin és el sentit?... L'excusa de l'Univers és el Llenguatge?
El Llenguatge: No, l'excusa no...
L'home: Idò?
El Llenguatge: És l'únic paràmetre... L'única possibilitat creadora assumible per a tu, perquè puguis mirar de comprendre el què... el com...
L'home: Què vols dir?
El Llenguatge: Que segons les teves possibilitats comprensives del cosmos, la teva cosmovisió, el terme "Llenguatge" és l'única cosa ínfimament propera a l'intent inútil de fer-te comprendre el que pretens demanar.
L'home: No ho entenc...
El Llenguatge: Simplement que, per poder-t'ho explicar, he de fer ús del "teu llenguatge" i aquest és massa limitat per al que vols assolir. Gran part del Llenguatge no es pot explicar parlant, amb sons. El teu sistema nerviós i de raciocini, la teva consciència, no està preparada per assumir l'amplitud real del Llenguatge.
L'home: Prova-ho.
El Llenguatge: No!
L'home: Per què?
El Llenguatge: Petaries.
L'home: I quan parlaves com les pedres?
El Llenguatge: Allò era un joc, com si em demanessis que et parlés en rus. Jo puc utilitzar els sons perquè els puguis entendre o concebre, però si t'hagués d'explicar el perquè de les pedres, o el com, estaríem en la mateixa situació.
L'home: I jo que me pensava que les deïtats eren omnipotents...
El Llenguatge: Primer de tot, no soc una deïtat. I segon, has de saber que el que no ets omnicapaç ets tu. Jo t'ho podria explicar, tu no ho podries assimilar...
L'home: El que tu diguis...
(Silenci.)
L'home: Però a veure... Això que Déu... Vull dir... Si no ets Déu i no hi ha Déu... No hi ha cap força creadora? Com funciona això? Com comença? Com va?
El Llenguatge: Sí que existeix una "força", existeix el Llenguatge.
L'home: Com pot ser que el Llenguatge sigui la força creadora?
El Llenguatge: Només vull dir que l'Univers s'expandeix a través del Llenguatge.
L'home: ...
El Llenguatge: A veure, com t'ho puc explicar... El Llenguatge és l'única cosa constatable que fa que l'Univers intra-evolucioni infinitament.
L'home: Intra-evolucioni?
El Llenguatge: Clar, no has sentit parlar del big-bang i del big-crunch?
L'home: Sí...
El Llenguatge: Idò és això, en el vostre llenguatge, però és bàsicament això. A vegades afinau més del que us pensau. El retorn a l'inici, o al final, ara no ho sé... No m'enrecord... Res, el que succeeix quan el Llenguatge ja no pot avançar més...
L'home: I què passa després?
El Llenguatge: El silenci, la tempesta, l'explosió i tornar a començar.
L'home: El silenci?...
El Llenguatge: Sí, el silenci.
L'home: Però el silenci no és l'absència de llenguatge?... (i abans que el Llenguatge pugui contestar) O sigui que hi ha algun moment que tu i el silenci sou el mateix?
El Llenguatge: Jo diria que ho som sempre.
L'home: Què?
El Llenguatge: Que cap dels dos no és l'altre.
L'home: Deus voler dir que cap dels dos és l'altre, no? Idò que no sou el mateix?
El Llenguatge: Ah, no, perdona'm, feia temps que no m'expressava en humà... Volia dir que cap dels dos és res sense l'altre. És a dir que som representacions del mateix.
L'home: (decebut) ... Fantàstic... així tot queda més clar...
L'home: I quant queda per això?
El Llenguatge: Per a què?
L'home: Per al silenci!! (alterat) L'explosió i tota la mandanga aquesta! L'Apocalipsi, no?
El Llenguatge: Això tornen a ser coses vostres, dels vostres mites. No s'acaba perquè sí o perquè no: simplement és l'evolució del Llenguatge...
L'home: Però quan passarà?
El Llenguatge: Vols dir amb anys vostres? Amb temps?
L'home: Sí.
El Llenguatge: És impossible de "xerrar-ho" així.
L'home: Però quant de temps queda? Jo ho viuré?
El Llenguatge: Aquests humans... Heu hagut de fer el temps temporal per a creure que enteneu alguna cosa...
L'home: No te'n fotis, que ara ja m'estic acollonant una mica... quant queda?
El Llenguatge: No es pot comparar, el teu espai-temps és ridícul. Tu ja no seràs. A més, podria passar ara mateix i no te n'adonaries, hauries mort de vell 40.000 vegades abans que notessis una partícula d'evolució-silenciosa aparèixer.
(Silenci.)
L'home: I l'humà què és dins tot això?
El Llenguatge: Què vols dir?
L'home: Que què hi pintam per aquí... a l'Univers...? De què va això?
El Llenguatge: Els humans sou una part que em diverteix.
L'home: No... Vull dir... A veure... Som el "producte" final del Llenguatge? La creació última? La utopia del Llenguatge? (amb la mà sobre el cap com si pensés)
El Llenguatge: Ha ha ha!! Ho veus com ets divertit!
L'home: ...
El Llenguatge: Ah... Ho demanes seriosament?
L'home: Sí...
El Llenguatge: Aquests humans... Cada vegada em sorpreneu més. Sou intel·ligents, però no sou capaços de concebre res que no surti de vosaltres mateixos... Estau ben perduts... Ai, l'autoconsciència...
L'home: Però això de qui és culpa? Si tenc consciència i auto-consciència és culpa teva, no? (enfadat, no deixa respondre al Llenguatge, a aquest tram el talla tot el temps)
El Llenguatge: Meva no... del Llenguatge.
L'home: Joder, tot el temps m'embulles... Això és una puta broma còsmica de mal gust.
El Llenguatge: ... (Va a parlar, no el deixa)
L'home: Per què cony tenc aquesta capacitat que Ell m'ha atorgat si tanmateix no me serveix de res i compta per menys, si tot el que sé, inclòs això, desapareix amb mi??
El Llenguatge: Hhmmm.
L'home: A més, si no fóssim, si no fos important ja me diràs per què cony estàs parlant amb mi ara.
El Llenguatge: Tu m'has cridat, no?
L'home: Sí... Bé, no... (enfadat) Cridava a algun ens omniconscient que em donés respostes... No a un puta pallasso logo-còsmic que se n'enrigués de mi.
El Llenguatge: Idò ja que ets tan llest, per què no fas les preguntes correctes?
L'home: I què és una pregunta correcta per tu?
El Llenguatge: I jo què sé...
L'home: Ho veus que no m'ajudes gens... Això és inútil. Jo només volia entendre un poc més el perquè de tot plegat i tots aquests vertígens que em peguen quan pens en la vida, la mort, l'Univers, la consciència...
(Un petit silenci.)
El Llenguatge: I per què no intentes començar per UN dels teus grans dubtes que te duien a clamar al cel? Potser així acabarem més aviat...
L'home: Sí... Ara... Clar... Com si fos tan fàcil!
(Silenci.)
L'home: Bé... Ara veuràs... Vull saber qui soc. Tu saps qui soc?
El Llenguatge: La pregunta no acaba de ser exacta, però bé no està mal...
L'home: Com així?
El Llenguatge: No, res. T'ho podria dir, però no crec que et satisfés la resposta...
L'home: Per què?
El Llenguatge: Aquest tipus de consideracions només les teniu certs organismes a partir del vostre ego autoconscient. Jo sé com ets, i no estic parlant del teu caràcter, sinó de COM ets, com estàs format. No és el perquè ets, perquè això és tan fàcil i decebedor de respondre com: l'atzar. Però només importa el com amb una mica de quan... (L'home el talla)
L'home: I com soc?
El Llenguatge: Espera, espera... Deixa'm acabar... Allò que vols que digui no és més que un recordatori del teu imaginari, del teu temps anivellat amb la teva consciència pròpia i única, no objectiva, i això no és GENS important. La necessitat de reafirmar el teu temps, el vostre temps, no és més que l'evidència que encara sou molt tendres, massa. No us en podeu desprendre, no us en podeu concebre fora i així aquestes qüestions queden coixes. És molt més gran i tan petit que no hi arribau.
L'home: ...
El Llenguatge: Tu, com a ésser conscient, ets igual de poc important o igual d'immensament important com cada partícula que es va unir, s'uneix o es destrueix per construir-te. I aquestes no necessiten d'una cronologia tempo-espacial per SER plenament. La vostra auto concepció i, sobretot, el terror de perdre-la, us enterboleix massa. Sou, però no us basta.
L'home: Joder... Idò et torn a fer la pregunta d'abans. Si soc tan poc important... (El Llenguatge el talla, matisant)
El Llenguatge: I que ets importantíssim, recorda-ho, això també ho he dit...
L'home: Sí, sí, però almanco dius que no implic res especial o extraordinari.
El Llenguatge: No, gens.
L'home: Idò per què perds el temps amb mi?
El Llenguatge: Quin temps?
L'home: Ja hi tornam a ser! Sempre he de puntualitzar i especificar...
El Llenguatge: És que si no, no ens comunicaríem, estaríem atrapats a dos nivells dialèctics diferents, només faríem monòlegs auto-masturbatoris.
L'home: ... Bé, escolta un moment i deixa't de filo-xorrades. El que et volia demanar és què fas comunicant-te amb mi? ... És que me sorprèn... Quin interès hi pots tenir? Per què no estàs parlant amb algú altre?
El Llenguatge: Primer, hauries de saber que el Llenguatge és contínuament comunicació, que no s'atura mai. És tot arreu. Segon, no tenc clar que la paraula sigui "interès" perquè és una altra cosa que no sé expressar amb les vostres limitacions. Però així i tot, els humans teniu una cosa que m'agrada o que m'entreté, a vegades. Heu arribat a assolir això tan divertit i especial, perquè quasi no es troba, que és la retòrica i la dialèctica. I, de tant en tant, em ve de gust mirar de posar-me a prova, de manifestar-me amb la vostra oralitat per veure si encara soc capaç de jugar-hi una mica... I també, per què no dir-t'ho, el que a vegades m'agrada més és mirar d'aplicar aquest ego vostre a la meva cosmovisió, i jugar a fer valer els meus grans coneixements per reafirmar-los sense sentit i sentir-me superior en això, també divertit, de la intel·lectualitat. Rebatre el teu interlocutor... Arribar-lo a convèncer de coses en què realment tampoc no hi creus o que poc t'importen. Hehehe, no me diguis que no és divertit? Els humans teniu això de fantàstic, i m'agrada abordar-vos de tant en tant i entretenir-me un poc. Sou tan esclaus de la vostra auto concepció que no us adoneu de com us afecta quan us trastoquen una mica les idees preconcebudes i falses que teniu sobre vosaltres mateixos, i la tendència a defensar-vos tan directament i salvatge del que no sou, és tan incomprensible com màgic. Me descol·loca i me motiva a la vegada.
(Silenci.)
El Llenguatge: Què, has quedat satisfet amb la resposta?
L'home: Sí... No... No sé ni què t'havia demanat...
El Llenguatge: Sobre la teva importància.
L'home: Ah, sí... Deixa-ho fer però... Ja m'és igual... El que pensava ara era en tu, amb això teu... En com deu ser...
El Llenguatge: Digues.
L'home: Vull dir, en el fons, sí que ets un poc com la idea que solem tenir els humans de Déu... I, realment, la cosa, funciona com amb Déu? Vull dir, hi va haver un inici de tot?
El Llenguatge: Seria diferent d'un "inici" així com tu el pots pensar, però sí.
L'home: I com va ser?
El Llenguatge: L'inici va ser el Llenguatge... Ha ha ha!
L'home: Idò ho vas fer tu?? Tu ets el creador?
El Llenguatge: No, no exactament: Jo soc, o, millor dit, hi soc perquè tot va començar.
L'home: M'ho pots mirar d'explicar millor?
El Llenguatge: L'inici de tot és la comunicació, la voluntat de comunicació.
L'home: Ajà...
El Llenguatge: Meam... Tot evoluciona perquè els elements es varen començar a comunicar entre ells. La nano-afinitat pre-atòmica, l'enamorament ínfim, la unió d'allò que és per formar allò que no té temps. Tot és una gran amalgama de llenguatge, de llenguatge d'espais, de contactes al buit... La voluntat d'unir-se, de crear-se, l'inconscient de créixer... Aquesta força és el llenguatge. Aquesta fricció és el llenguatge. El primer espasme molecular dins un multi-vers buit és la comunicació més gran... (s'atura) ... Ha ha ha!
L'home: Què tens ara?
El Llenguatge: Res, que he d'acceptar que el vostre llenguatge és molt donat a envalentonar-se ajuntant paraules. És molt graciós com es cau, involuntàriament, a l'èpica o la poètica simplement creant conceptes abstractes des d'una limitació tan gran i un organigrama neuro-vocal tan pragmàtic i simple... L'auto-dignificació a la qual ha arribat la vostra espècie és genial, absurdament genial.
L'home: Espera, que comences a xerrar de lo bé que t'ho passes i lo divertits que et pareixem i perds el fil... A veure, vares ser tu qui vares crear les partícules, els elements, els àtoms...? Qui va ser que va començar a omplir el buit? Com s'ompl el buit? Qui va crear el buit? Vares ser tu? I abans del buit? On eres? Qui eres? Com vares néixer?
El Llenguatge: Ha ha ha ha!
L'home: Per què rius?
El Llenguatge: Ho trob divertit.
L'home: Ja ho supòs que rius per això... Però intent ser seriós... Quina és la resposta?
El Llenguatge: Aquesta no la tenc.
L'home: Com que no la tens?? (desesperat) Però no ets tu la força creadora? No és gràcies a tu que tot succeeix?
El Llenguatge: No... Recorda el que et deia abans. Jo soc la conseqüència de, no l'origen de res. Jo només sé el que sé, ben bé com tu. La meva cosmovisió és com totes, arriba fins on pot arribar. No hi ha res, ni força creadora, ni polseta inanimada que pugui abastar més del que el seu espai-temps li permeti...
L'home: Però QUI li permet?
El Llenguatge: Qui li permet?... Aquesta és bona!...
(Un petit silenci.)
El Llenguatge: No ho sé..., supòs que el seu espai-temps en si.
L'home: No entenc res... Però qui ho regeix? Qui ho regula? O... què? Hi ha d'haver algú! O alguna cosa!
El Llenguatge: El Llenguatge.
L'home: No me fotis més... Ja hi tornam a ser... O sigui, ho controles tu?
El Llenguatge: No, no, no... No jo, i no és controlar, és possibilitar. Jo només soc la conseqüència d'ell, una desviació possible d'ell mateix per a poder parlar amb tu... Ell... Allò... (Déu, què limitat és expressar-se en humà!)... Bé, Ell no és res, en el fons només és l'acció, l'enravenada, la intenció...
L'home: No m'has aclarit res...
El Llenguatge: Crec que el problema és que no has d'aclarir res, i per això les preguntes que fas no et serveixen.
L'home: Pot ser... Però almanco m'estic comunicant amb mi mateix, no?
El Llenguatge: La vostra concepció del jo és massa exagerada... però bé... no! La comunicació, el llenguatge, esdevé només amb la unió de dos ens independents.
L'home: Però això és una beneitura! Què, ara vols dir que per jo poder dir això o tot el que dic no hi ha hagut d'haver comunicació entre diverses, o milers, de cèl·lules o neurones meves independents entre si?
El Llenguatge: Sí, però formen un mateix ens que ets tu.
L'home: Però i així on cony fas el tall?... La unió de mi, del meu veïnat, de la gespa, d'un arbre, de la terra, del sistema solar... no feim, en conjunt, l'Univers? No forma tot un gran ens comunicat?
El Llenguatge: Uhmmm... (Silenci) Ara m'has pillat. Espera un moment que pensi.
(Passa una vinyeta en silenci, l'home encén un cigarret.)
L'home: (oferint un cigarret al Llenguatge, sabent que no tendrà resposta) En vols un?
El Llenguatge: Tens raó. Les preguntes que et fas són un acte de comunicació del Llenguatge ben igual que qualsevol altra. Em sap greu... On érem?
L'home: No, res, jo et demanava que si tu no saps on va començar tot, o per qui comença tot i on acaba i per què. Qui o què ho sap? Com ho puc saber jo?
El Llenguatge: No ho sé, mai m'ho havia demanat. Jo només he fet, o més ben dit, només he estat. Soc una possibilitat en el fons, res més que una opció que va succeir, com tu. Però realment mai no havia pensat en el perquè d'aquesta possibilitat... Això és ben complicat!
L'home: Què és el primer que recordes?
El Llenguatge: No res, una pulsió, o dit com vosaltres, un batec, una atracció i després ja hi era, ja hi havia sigut. Jo havia estat aquella pulsió.
L'home: I abans?
El Llenguatge: No hi era.
(A plana sencera veim la cara de l'home i dins els seus ulls podem intuir el mateix Univers que hem vist tot el còmic.)
L'home: Ho veus?
fi
Comentaris