Es fregava contra la meva ànima,
més dura que mai, impossible.
Parlàvem d'allò que es parla,
un vessar de paraules
fantàstiques, netes, intrascendents,
com aigua damunt les roques
regalimant-tornant a la mar.
La retòrica que ens allunya
de l'embolcall
que em perfila l'espiga,
i així era molt millor.
Els pits dins les seves càpsules de cotó,
la roba interior com una barrera d'infant,
tot innocència,
les mans separades
a una acció de distància,
i els nostres ulls
dins els nostres ulls,
sabent-ho, amagant-ho.
Ho vaig pensar breument
però no em vaig moure gens.
Potser només havíem de parlar.
Potser ja ens estimavem prou
d'aquella manera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
O quasevol encisa-mirades qualsevol il·lusiona-soletats qualsevol engana-senzilleses i jo, estorat damunt jo observant-ho permetent-ho sense...
-
Una filera de moneies dibuixant-me el contorn dels ulls, l'ombra de totes les ombres fent-me una ombreta sota els ulls, un aplec d'o...
1 comentari:
"La retòrica que ens allunya
de l'embolcall
que em perfila l'espiga..."
Potser.
Però... i si potser alguna vegada decidim moure'ns una mica?
M'ha encantat, Pau. És tan sentit, tan senzill, tan transparent, tan cert.
Preciós.
Gràcies!
m*
Publica un comentari a l'entrada