He omplert el pit i l’asfalt.
He somniat boca oberta,
aires d’un nou país,
muntanyes altes,
desaparicions,
vols pel camí blau-retorn,
ample mirada.
Les parets recorden l'exactitud
en que tots caurem algun dia,
som branca al riu,
esquitx dins la mar.
Mira les meves mans.
Mira com obliden la pell,
com juguen amb l’ombra
d’un enginyós truc i engany,
la màscara dels meus amors.
Mira els meus ulls
i entén
que només estic aquí.
He somniat boca oberta,
aires d’un nou país,
muntanyes altes,
desaparicions,
vols pel camí blau-retorn,
ample mirada.
Les parets recorden l'exactitud
en que tots caurem algun dia,
som branca al riu,
esquitx dins la mar.
Mira les meves mans.
Mira com obliden la pell,
com juguen amb l’ombra
d’un enginyós truc i engany,
la màscara dels meus amors.
Mira els meus ulls
i entén
que només estic aquí.
7 comentaris:
Gràcies! Per les paraules, les d'ara i les de sempre. I pels somriures, ja ho saps. També pels plors.
Ok, ho reconec. Estic oficialment gelosa. I no sé de qui :P
Oficialment gelosa? No pot ser mai! Ja saps (sabem) que som tots tres!
I que som tots tres?...
Carla, de res, gràcies a tu.
Mentre parlàvem ahir tot el temps tenia aquest poema al cap -o almenys el que representa-.
És de "Poemes de la gran ciutat", potser escrit fa tres anys o més, però segurament, això és el que sent, ja el vaig escriure per poder-te'l dedicar ara, sense saber-ho i sense conèixer-te...
Aquestes coses que ja devien haver vist els ulls.
Una besada ben gran parella de geloses!!
Si aprenguéssiu a accentuar se us entendria molt millor :P
J'ha sòrtit sa lïnguìsta tiquismiquis...
Ja saps que jo el que he d'aprendre on posar, quan i com els pronoms febles. El meu que ("ja saps que som tots tres") anava (i va) sense accent. Un poc tiquismiquis sí que l'és, sí, però... Aix!
Pau, espera'ns el 27!
Publica un comentari a l'entrada