Per a na Carla

He omplert el pit i l’asfalt.

He somniat boca oberta,
aires d’un nou país,
muntanyes altes,
desaparicions,
vols pel camí blau-retorn,
ample mirada.

Les parets recorden l'exactitud
en que tots caurem algun dia,
som branca al riu,
esquitx dins la mar.

Mira les meves mans.
Mira com obliden la pell,
com juguen amb l’ombra
d’un enginyós truc i engany,
la màscara dels meus amors.

Mira els meus ulls
i entén
que només estic aquí.

Comentaris

c. ha dit…
Gràcies! Per les paraules, les d'ara i les de sempre. I pels somriures, ja ho saps. També pels plors.
1 de març del 2009, a les 23:26
bel ha dit…
Ok, ho reconec. Estic oficialment gelosa. I no sé de qui :P
2 de març del 2009, a les 9:07
c. ha dit…
Oficialment gelosa? No pot ser mai! Ja saps (sabem) que som tots tres!
2 de març del 2009, a les 10:01
Pau Castanyer ha dit…
I que som tots tres?...

Carla, de res, gràcies a tu.
Mentre parlàvem ahir tot el temps tenia aquest poema al cap -o almenys el que representa-.
És de "Poemes de la gran ciutat", potser escrit fa tres anys o més, però segurament, això és el que sent, ja el vaig escriure per poder-te'l dedicar ara, sense saber-ho i sense conèixer-te...
Aquestes coses que ja devien haver vist els ulls.

Una besada ben gran parella de geloses!!
2 de març del 2009, a les 10:53
bel ha dit…
Si aprenguéssiu a accentuar se us entendria molt millor :P
2 de març del 2009, a les 20:42
Pau Castanyer ha dit…
J'ha sòrtit sa lïnguìsta tiquismiquis...
2 de març del 2009, a les 21:37
c. ha dit…
Ja saps que jo el que he d'aprendre on posar, quan i com els pronoms febles. El meu que ("ja saps que som tots tres") anava (i va) sense accent. Un poc tiquismiquis sí que l'és, sí, però... Aix!


Pau, espera'ns el 27!
3 de març del 2009, a les 16:48
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

O quasevol encisa-mirades qualsevol il·lusiona-soletats qualsevol engana-senzilleses i jo, estorat damunt jo observant-ho permetent-ho sense poder analitzar-ho sense saber aturar-ho, qualsevol espitja-consciències enravena-dolçors cafeína-converses i així els horabaixes desfilen totes les ones van fent cova i el pardal aquell, qualsevol jo, assumint la posició dels meus peus, destriant quins filtres usen les meves paraules, tot el cos aliè, qualsevol cos hermètic, qualsevol cervesa amarga o un delit d’intel·ligència, qualsevol escacs amb calor una jugada per amagar-se tombar-se fugir, qualsevol esquiva-raons qualsevol traeix-consignes qualsevol abriga-pors ... i el sol pentinant cap enrere qualsevol paret blanca i les fulles més altes d’un llimoner devora qualsevol mar.
Més informació

O com un poema és sempre el mateix poema

Una filera de moneies dibuixant-me el contorn dels ulls, l'ombra de totes les ombres fent-me una ombreta sota els ulls, un aplec d'ocells estirant-me les parpelles en els estols de mirades que se'n van cap amunt, i les linies del sol, i les linies d'aquell, o com ho sabia, això de saber-ho bé, una rapinyada a l'avant-braç, una incisió devall els pèls, tot aquell, o una cicatriu a la boca, un moix aturat sobre el paretó, un nispro mal cremat als seus peus, o si em pos de genolls, tot ell, i no li pretenc dir vine , o si se'n va, m'esguard el trispol fent pressió, em veig tatuant-me pedretes a les mans, el cul sobre els talons, o si passen quaranta moments, una invasió de la fulla, a vegades tot ell, o tots els quaderns en blanc, la llum, la llum i un poc d'aire, o l'aliment, o conreus de conscienciar-ho, o si esper, arrufar lentament els dits, omplir les ungles del que deixa el dia del que deixa el viure, ell, camina cap al lledoner i la taronja caigu...
Més informació