O com un poema és sempre el mateix poema

Una filera de moneies
dibuixant-me el contorn dels ulls,
l'ombra de totes les ombres
fent-me una ombreta sota els ulls,
un aplec d'ocells estirant-me les parpelles
en els estols de mirades que se'n van cap amunt,
i les linies del sol,
i les linies d'aquell,
o com ho sabia,
això de saber-ho bé,
una rapinyada a l'avant-braç,
una incisió devall els pèls,
tot aquell,
o una cicatriu a la boca,
un moix aturat sobre el paretó,
un nispro mal cremat als seus peus,
o si em pos de genolls,
tot ell,
i no li pretenc dir vine,
o si se'n va,
m'esguard el trispol fent pressió,
em veig tatuant-me pedretes a les mans,
el cul sobre els talons,
o si passen quaranta moments,
una invasió de la fulla,
a vegades tot ell,
o tots els quaderns en blanc,
la llum, la llum i un poc d'aire,
o l'aliment,
o conreus de conscienciar-ho,
o si esper,
arrufar lentament els dits,
omplir les ungles del que deixa el dia
del que deixa el viure,
ell,
camina cap al lledoner
i la taronja caiguda
i el llimoner expectant,
aigua,
o si no entenc l'aigua
o si entenc com et diré que no entenc l'aigua,
ell ho sap,
tenc taques als calçons,
una fonollassa espigada
o qui desfà les carxoferes,
la llum i els àtoms,
ell i existir,
o si dipositaré l'esquena enterra,
la suor sota les aixelles,
la marca de suor al mugró de la camisa,
o si abans de tombar-me
l'univers es passejàs
cap al final de les tomatigueres.