diumenge, 30 de novembre del 2008

Melek


dissabte, 29 de novembre del 2008

Canals


Mercès pels melics.

divendres, 28 de novembre del 2008

Fusta


Perdonin, senyors,
el meu compromís:
la fusta és fusta.
Tot el demés
aigua, pedra
o sal.
Una besada

diumenge, 16 de novembre del 2008

Perquè el meu ca ha perdut el seu collar blau

Defora trona. Quan de temps hom pot estar contemplat-se les mans sota la lampareta? Els pèls del començament dels dits, les pelletes arribant a l’ungla. Moure-les internament, com un tremolor de la carn que les sosté, sense que es noti per fora. Mirar-les atent, sense moure’s, sense que passi res... les ombres, les venes. S’apaga el llum. Se n’ha anat la corrent. Les mans segueixen quietes. Ja fa una temporada que sempre que plovisqueja un poc fort o que hi ha tormenta que ens quedem sense llum. No em molesta. Fa hivern, com les taronges. Em concentr en les espurnes d’aigua que queden damunt el vidre. Sempre m’ha agradat deixar les persianes obertes quan plou. Els regalims, la certesa de que el seu camí és el que ha de ser, la seguretat. El petit bassiot que deixen al final de la finestra. A Amèrica canvien de color. Un llamp il·lumina el corral i veig el meu ca voltant desconcertat. Encara és cosa de Déu això dels llamps?. M’intueix darrera el vidre i em comença a gemegar, reclamant la meva atenció perquè el faci entrar. No ho faré. Estranyament, tenc la sensació que si no ho faig puc oferir-li l’oportunitat de que s’enfronti als reptes que jo no em veig capaç d’afrontar. A Amèrica tenen grans rius i aquí sempre es desborden els quatre torrents. Torn a les mans. Es pot palpar el silenci mentre plou? Amb un pensament hermètic sé que les podria moure ràpidament si volgués, però tampoc em duria a res. El cel s'encén, s’apaga i després tremola. El ca bota en un intent d’entrar per la finestra. Deu tronar a Amèrica?. Potser l’hauria de deixar entrar. El cel no caurà. Quina quietud que donen les branques de l’olivera descambuixades pel vent i a punt de rebentar. Torna el llum. Les meves mans segueixen aquí, quietes. Veig que el meu ca no du el seu collar blau. Vols dir que no aneguerà l’hortet aquesta aiguada?. És curiós com puc arribar a sentir que em passa aire entre els dits sense que es mogui gens d’aire aquí dedins, com si tenguessin una cobertura fresca, renovada. Què en dèu haver fet el ca del seu collar blau?. A Amèrica hi ha grans autopistes i bona xarxa elèctrica. A Amèrica no juguen a futbol. Potser ha corregut, assustat, entre els xipresos i s’ha quedat enganxat. Potser després de moltes estirades per desfer-se'n ha aconseguit, finalment, treure el cap i sortir del parany. Potser el collar ha quedat penjat per allà, a una branca. Celebren el naixament de Crist aquells que no el varen veure desclavar-lo de la creu?. Potser el ca només volia adornar, a la seva manera, el xiprés com si fos un arbre de Nadal. Quin servei fan totes les llumetes que posen a ciutat? Potser l’hauria d’avisar de que el color del Nadal és el vermell, com la Coca-Cola. Però potser no farà falta, ja no plou, i aviat moure les mans.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Tardor

Descobrir,
entre espantat i ridícul,
que devall tots aquests edificis
hi ha terra.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Domesticar la queixalada


A reveure. D'allà on s'esmuny la llum, entre els niguls que anuncien un nou edifici. La font de la font. Queixalades sobre el paviment del matí. Atrevir-se?. Tot just sóc l'ullada a la brutor del paviment, la bellesa del xicle fossilitzat. Tot just una rajola esquerdada sota els peus de tots els matins. Agafa-ho. Domestica-ho. El llindar. La paraula aquella, la paraula arrelada. Atenció. El volum de les ones no creix sinó per la mar.

dijous, 6 de novembre del 2008

No sé por qué, pero los náufragos...

No sé por qué, pero los náufragos
siempre tenemos una caja de cartón bajo la cama,
donde guardamos toda la lluvia caída,
y las cartas que nunca nos atrevimos a enviar.
Dorados los cabellos,
esta indolente luz de domingo
parece ser la única verdad tras la tormenta.
Es la misma lengua que baña en azufre las noches,
que sella nuestros labios con un beso robado,
aquella que se viste de mujer siendo hombre,
y que fuma los cigarrillos más largos que existen.
Golpear todas las puertas, abrir todos los ventanales,
romper el horizonte hasta obtener una respuesta.
Diamantes de sal en tu cuello de cisne,
entre tus pechos grandes y negros...
¿por qué duermes tanto?
¿Con los ojos cerrados puedes ver pasar
los pájaros de largo...?
La habitación es barata y sucia,
ya lo sé,
pero el misterio de sus alas enmoquetadas,
sus techos altos,
y el sabor amargo de su miseria
me servirán para escribir una novela dentro de cien años,
y pudrirme en oro y mujeres de vino.
La rendición de las flores oscuras
y de los árboles podridos por la mitad.
El éxodo de los cangrejos y los alacranes.
Un poco más arriba, más suave,
no vuelvas a hacerme daño.
Acaricia mi mentón, mi pecho y mi sexo.
Soy un cadáver que bromea y bebe agua helada.
Eso es todo, ¿no?
Y yo te mataré antes de lo que piensas
-tú, mi niña, eres mi cumbre, mi valle y mi abismo-,
pero escríbime, no importa.
Guardaré tu carta bajo mi lecho,
en la caja de cartón empapada en agua de lluvia.
Escríbeme, la dirección no importa.
Seguro que nos volvemos a encontrar.
Y tarde o temprano, al llegar a casa,
encontraré tu carta en el suelo.
El cartero la habrá pasado por debajo la puerta.
Besos, amor.


Carlos Zanón
El sabor de tu boca borracha
(Ed. Nínfula. Barcelona, 1991)