dimecres, 29 de desembre de 2010



dimecres, 15 de desembre de 2010

15/12/10

Els mandariners van carregats,
quan mir el seu pes
ja no puc veure
el fred que fa defora.

Després d'un glop
el paladar va recuperant
la seva temperatura.
Hauria de preparar un altre cigarret
i tot l'hivern que m'espera.

He deixat les sabates davall l'estufa.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Encalçar-se un calcetí
mentre les calçes del vent
encalçen les branques
d'algún manderiner.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Amet-ller





dissabte, 23 d’octubre de 2010

Esponja


dimecres, 6 d’octubre de 2010

dissabte, 25 de setembre de 2010

Canyes



diumenge, 29 d’agost de 2010


“El poeta que no escriu escoltant la seva veu és un home acabat. L’home que parla amb les paraules d’altres és un calc de la seva derrota. El poeta que pensa només en poesia quan parla és un simulador que no sap com col·locar les seves mans, l’home que tanca els ulls és l’imatge del somni descobrint la seva pròpia derrota. El poeta que vol ser a totes hores poeta és un home mesqui que perseguiex un camí de falsos prestigis. L’home que a vegades es sent poeta és igual de mesqui, però se sap salvat quan decobreix el pensament en fragments que retraten la seva vida sense vergonyes. Per què vols escriure la soletat quan no estimes? Per què parles de la vida si ja fa temps que ets mort? El poeta que mira un altre costat és un llibre obert amb la covardia del seu temps. El poeta que mira amb les ulls oberts troba l’home mesurant el temps i la vida que s’entreveuen a cada pas. El poeta que persegueix la seva veu amb l’error del seu sentiment veurà la llum encara que li arribi el silenci. L’home que es retrata en silenci coneixerà la seva afonia i el seu lament, un crit que la poesia omplirà d’eco en qualsevol instant. Per què, llavors, es fuig de l’home així com es fuig de la poesia? Per què la poesia, finalment, mostra la felicitat que no passa? Qui no escolta el poeta és un cos a la deriva. Qui no troba la vida, un poeta sense futur amb l’aspecte d’un home perdut.”

KEPA MURUA

dissabte, 28 d’agost de 2010

dijous, 26 d’agost de 2010

Es fregava contra la meva ànima,
més dura que mai, impossible.
Parlàvem d'allò que es parla,
un vessar de paraules
fantàstiques, netes, intrascendents,
com aigua damunt les roques
regalimant-tornant a la mar.
La retòrica que ens allunya
de l'embolcall
que em perfila l'espiga,
i així era molt millor.
Els pits dins les seves càpsules de cotó,
la roba interior com una barrera d'infant,
tot innocència,
les mans separades
a una acció de distància,
i els nostres ulls
dins els nostres ulls,
sabent-ho, amagant-ho.

Ho vaig pensar breument
però no em vaig moure gens.
Potser només havíem de parlar.
Potser ja ens estimavem prou
d'aquella manera.

dissabte, 31 de juliol de 2010

Abans

Hi havia algunes pedres
que no havia vist mai,
alguns corcs a les herbes,
els pardals que creuen
la vista de les dones.
Afeitar-se les parpelles,
tatuar-se a la llengua:

potser, jo, mai,
i viceversa

Unes braguetes mal tirades,
tirades damunt l'arena
i nedar-te els plàstics
que venen de l'Àfrica.

Carteres, calendaris
i infants arribant a la platja,
no existeix més silenci
que el de les lanxes motores.

dimarts, 20 de juliol de 2010

dijous, 15 de juliol de 2010

dimarts, 13 de juliol de 2010

dilluns, 12 de juliol de 2010

diumenge, 11 de juliol de 2010

dissabte, 10 de juliol de 2010

divendres, 9 de juliol de 2010

diumenge, 25 d’abril de 2010

Plural

No dic res nou.
Mai diré res nou.
I és tanta,
aquesta importància.