Es fregava contra la meva ànima,
més dura que mai, impossible.
Parlàvem d'allò que es parla,
un vessar de paraules
fantàstiques, netes, intrascendents,
com aigua damunt les roques
regalimant-tornant a la mar.
La retòrica que ens allunya
de l'embolcall
que em perfila l'espiga,
i així era molt millor.
Els pits dins les seves càpsules de cotó,
la roba interior com una barrera d'infant,
tot innocència,
les mans separades
a una acció de distància,
i els nostres ulls
dins els nostres ulls,
sabent-ho, amagant-ho.

Ho vaig pensar breument
però no em vaig moure gens.
Potser només havíem de parlar.
Potser ja ens estimavem prou
d'aquella manera.