divendres, 28 de desembre de 2007

Dia del inocents

Ei, com anam?
Avui volia anar a un poble d'aquí devora (bé, com a 160 kilometres) que se diu Izamal, però com altres vegades m'he despertat tard i el camión ja havia fuit. Izamal és famòs per el gran convent que té, el més gran de Yucatán, tot pintat d'ocre i blanc; així que he decidit anar a visitar el convent de Valladolid: Sisal (aigua freda), per no perdre'm el meu dia monàstic. La veritat és que el convent d'aquí és impressionant, està construit com si fos una fortificació perquè durant tots els anys que té (és de 1560) va anar sofrint atacs dels indigenes que no estaven d'acord amb les doctrines i les condicions d'esclavitut espanyoles (jo no sé perquè se queixaven tant aquesta gent...). La darrera revolta, La Guerra dels Cristians, 1915, va destruïr quasi tot l'edifici (i tots els convents de la Peninsula. Aixi que avui en dia està entre caigut i reconstruit i només hi viuen dos franciscans que tenen molt de terreno per córrer...
Aquest d'aquí dalt és un ceibo gegant que mos varem trobar fent una volta per el bosque (per jo: selva). Enorme arbre, preciosa posta de Sol. L'animal que se veu devall és una vaca, que no era petita i tampoc sagrada, però se podria dir que com molts de sants tenia molt mala llet... no mos va deixar acostar ni una mica a la hacienda. Aquí devall si que tenim el Convent Sisal, vist des de el parc que hi té al devant, que era la part de enmurallada que els indigenes varen tirar per avall i on si varen fer les batalles, ara és un parc preciòs on m'agrada anar-hi a llegir.
Ahir vaig anar als Cenote de Suytum, aquest d'aquí devall és el seu germà bessó que ja està sec, aquí estic devora un álamo (no se com se diu en català) també bastant impressionant poblat d'orquidies.

Alux, significa guardià o protector en maya. A totes les coves, cenotes, entrades de pobles n'hi havia un o uns quants, que protegien els espais sagrats i de pas dels mayas. Avui en dia se'n veuen molt pocs gracis als saquetjadors que inflen el merecat negre d'aquestes relíquies. Al Cenote Suytum, vaig tenir la sort de veure'n un: el protector de les pedres.



I aquí unes quantes fotos del que han estat els darrers dies. la plaça major de Valladolid (Zócalo) amb tots els venedors ambulants de gelats i tacos passejan amb els seus tricicles.



Aquestes són les runes de Tulum, al Carib, no m'enrecord de quin era aquest temple, potser Chaac, el déu de la pluja... No ho sé, però encara no n'havia penjat cap d'aquestes runes i la volia posar.






I per acabar, la posta de sol a la platja de Tulum, concretament a un lloc que se diu El Paraiso, on varem dormir.
Cuidau-vos molt i disfrutau els darrers dies de l'any!
Una aferrada!




Els guardians de les pedres



¿Com és el pes sincer d'una ànima sobre una altra?


Set esdeveniments he d'explotar


i sóc el record groguenc de les fulles


i sóc pensar plàcid sóc


sóc hi ha una energia


sóc el viatge permanent


(la gota milenària,


l'estalactita que creix)


sóc el qualsevol lloc que sóc


i la qualsevol connexió que veig


el desig de la fruita madura


o les llengües que llepen l'eternitat.










dijous, 27 de desembre de 2007

LAMAT

Agraïr la lluna
o deixar les mans defora del llençol.
Qui acarona les pedres
n'està alliberant tots els misteris,
en mastega l'aire inclòs
i transcendeix el vi-sang-esperma
que ens ferma l'estatura.
Retornar al primer llit
per entendre'n el sol-cicle-infinit
que ens fa créixer les branques.
Estrella groga, 27 de desembre de 2007.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Akbal

O les teulades del cel
o qui em mou els oceans?
Tenim el vent que espitja l'espessor
dins la remor del voler,
el blau adormit
que ens bramará la tormenta.
Venus persisteix,
el reflex de la profunditat
no trigará a ser tota la nit
o tota la llum.

Tulum, Nadal de 2007



És més que curiós aixó d'estar passant el Nadal a la platja i envoltat de animadors de l'hotel vestits de Papá Noel amb sa calorada que fa. Aquests dies están essent molt llargs, agradables i cansats, perqué no atur de fer coses tot el temps. El que més m'ha agradat del Carib és la visita a Tulum, aquest poble mágic, amb la platja infinita coronada per el temple a Venus dels mayas, la lluna: quina lluna! Ahir sortia de dins la mar vermella-taronja com si fos foc, impressionant estampa. També va estar bé la visita a Xcaret, un parc natural-d'atraccions, on vaig poder veure totes les bésties que dominaven tranquiles aquestes terres fins fa un parell d'anys: la situació aquí es com a Mallorca o pitjor, perqué aixó del turisme massiu s'ha inventat fa uns 15 anys, abnas era tot verge, o com a molt dues o tres palapas (cabanes de palma), i ara haurieu de veure tot el montatge que hi ha...
A Xcaret, que era una ciutat maya també, vaig tenir l'oportunitat de naedar per tots els canals subterranis que uneixen els milers de Cenotes que hi ha per aquí, molt maco, una gran experiéncia.
No me queda més temps, és que aquí a l'Hotel aquest tot está molt bé, peró internet ho cobren molt i molt car. 5 dollars/ mitja hora.
Esper que esteu tots bé i que paseu un molt bon Nadal!
Una aferrada

dilluns, 24 de desembre de 2007

El Carib per Nadal

Amics i familia, com anam?


He arribat al Cartib a passar el nadal a la platja, que vos pareix? el somni de tots els güiris-güeros fet realitat... Aquests dies he estat a Tulum, un poblet de platja on encara se conserva bastant verge, és preciós, allá també hi ha les runes d'una ciutat maya damunt un penyasegat, la visita va ser impressionant, peró la calor encara va ser més béstia (estavem a 34 graus). No me queda molt de temps per escriure: he penjat algunes fotos representatives del que han estat aquests dies, la primera és la lluna , impressionant lluna a Tulum, que permetia veurer-hi de nit perfectament, aquí el meu capell l'escolta. Aqui devall tenim al guaperas de turno al pardís del cocoters i els daiquiris, és una experiéncia curiosa aixó d'estar per aquí, peró molt guapa (ja sé que alguns accents estan girats, peró xerrau amb els teclats per gringos...)
Ahir vaig passar el dia a Xcaret, un parc natural molt maco i molt ben duit, aquí tenim el meu company Ek Balam (jaguar negre), estava auns metres de nosltros i feia molta impressió.

Fins aviat

divendres, 21 de desembre de 2007

La dolçor, el sò i la llum

A l'inframón hi arriben les arrels
que floreixen la part verda del cel.
Qui no entengui la seva ombra
mai podrà veure's el sol.

Chichén Itzá, desembre de 2007


dijous, 20 de desembre de 2007

Chichén Itzá

Chichén Itzá o "devora el pou del Itzaes", ha estat considerada fa poc una de les meravelles del món i realment se pot entendre perquè ha estat així. ës un lloc impressionant, màgic i plè de força. La selva, les construccions perfectes en tots els nivells, la sonoritat, els gravats, els colors... He fet moltes fotos d'aquest dia que vaig passar per allà, però només n'he pogut possar unes quantes ja que la càmera ha mort de batèria (ahir va fer molta feina la pobreta)...
Aquí tenim el deu de la barba i el capell damunt l'Observatori i enfront el Temple de les monges, aquesta és la part de Chichén que està menys reconstruida, l'Observatori és brutal, le varen reconstruir tot però un llamp el va tornar a tirar per avall. Aquest és el cenote Sagrat, potser aquí no s'observarà lo gran que és tal cova, és hiper gran, no sé que tendrà de diametre, però si que record que un guia deia que les parets fan 25 metres d'altura. ës el lloc on el mayas (itzaes-toltecas) feien els seus sacrificis implorant a Kukulcán i a Chaac (el deu la pluja). Sacrificaven nins, jugadors del juego de pelota i hi tiraven jaguars, jade, or, etc..

Aquest és el juego de pelota. Personalment és la construcció que més em va impressionar de la ciutat, té 120 metres de llarg i 45 o 50 d'ample, és grandiòs, per totes les parets hi ha inscripcions que mostren el sacrifici del guanyador o perdedor (segons un guia era un i segons l'atre era l'altre, aixi que me vaig quedar amb el dubte), com del seu cap tallat en brollen serps que fertilitzen els camps, aquest és el fenomen del descens de kukulcán (la serp emplomada) que fa cada any el primer dia de primavera, aquest descens és pot veure a la piramide, està col·locada cardinalment de tal manera que el sol del solstici només n'ilumina una part que va dibuixant la serp com devalla. Tornant al juego de pelota, allà, és al·lucinant la sonoritat, estant a qualsevol costat del recinte pots xiular o fer una mambelleta i el so retrona en les quatre parets abans de tornar-te, me va encantar vaig estar pegant creits com una hora per allà....

més juego de pelota, vist desde el temple nord o el del hombre barbudo... de veres que se diu aixi


No podia faltar la gran Piramide (en tenc més fotos), el Temple de Kukulcán amb el gran capespre yucateco a darrera, un pot estar hores i hores mirant aquesta construcció i flipant, si escoltes el que et van contant és brutal, eren bastant llests aquests Itzaes!!




Aquest és el patí de les 100o columnes, això era el mercat de la ciutat, és increïblement gran, abans estava tapat tot amb sostre de palma, com les cabanyes a on vivia el poble. Està devall el Temple dels guerrers, una altra construcció a destacar, molt maca.



Després d'estar tot lo dia passejant pel recinte, varem anar a sopar amb n'Alejandra (una maiga que me va acompanyar fins allà i me va fer de guia) al poble del costat i després varem tornar a Chichén a veure l'espectacle de Luz i Sonido que fan cada vcespre, també és preciòs, s'il·luminen les construccions mentre te van explicant la història del lloc. En resum va ser un dia intens i molt agradable, és una passada poder veure llocs així. En arribar a casa i me vaig quedar clapat, estava rebentat!








Fins aviat familia!



dilluns, 17 de desembre de 2007

Cobá

Uep! Com anam?


Avui he estat visitant les runes mayas que hi ha Cobá, poble situat entre Valladolid i Tulum. El poble està envoltat d'una gran llacuna plena de mosquits (era d'esperar...) i de cocodrils!, n'he vist un ja quasi quan me n'anava però no l'hi he pogut fer una foto ja que era previo pago de 10 pesos (és molt poc, però m'ha emprenyat com m'ho han dit i no he volgut pagar), igualment ha estat emocionant trobar-se amb un reptil d'aquestes dimensions. Arribat al l'entrada del poblat he llogat una bicicleta, ja que les runes estàn entre la selva per un recorregut de 4 kilometres, això de colcar amb bicicleta (i a moments caminant) per aquests caminois envoltats de l'espessor de la selva quasi m'ha agradat més que les runes en si, que també són impressionants, encara que no tent ben conservades que les d'Ek Balam per exemple. També ha estat la primera experiència de anar a fer de güiri com déu mana (que tampoc tant...) però si que a aquestes runes hi arriben tots els busos d'americans i espanyols que estàn per Cancún, aixi que a moments els camins eren formiguers de gent amb ferum a repelent de moscos, per altre banda he aprofitat per escoltar un poc als guies que els acompanyaven, que sempre expliquen coses interesants...
Aqui devall tenim el juego de pelota, que ja sabeu de que va, dos equips que intenten ficar una pilota de cautxo (que simbolitza el sol) a dins l'anella que simbolitza la lluna, el capità de l'equip que guanya es sacrificat en honor a Kukulcán (la serp emplomada) i a Hunab kú (la força creadora-univers). D'aprop és molt bèstia, totes les parets tenen inscripcions i enterra hi ha figures de pedra, que aquestes no sé que representen....




Aquí l'aro romput de l'altre part de la pista que se veu a la foto anterior, la pista són dues parts (parets) iguals, cada una amb el seu aro, un per cada equip.

Aquí la meva foto artistica del dia, està bé, no? jeje


Aquesta és una piramide circular amb plantes concentriques, no sé que era exactament perquè en aquest moment no hi havia guia que expliquès, només sé que m'ha agradat molt (la piràmide i el redol que formava) i m'hi he assegut una estona a mirar la selva i a respirar. La piràmide més gran de Cobá és la Nohoch Mul (Gran Monticul), que medeix 42 metres d'altura i està parcialment derruida, segons he entès és la més alta de tota la civilització maya (construïda l'any 780 a.C). No he penjat cap foto d'aquesta perquè estan girades i no sé possar-les a se n'endret, però bé: ha estat tota una experiència pujar-hi, he començat jo tot faleguer pujant per els escalons torts i humits i a la meitat ja estava rebentat! Des d'abaix se veia fàcilment accesible, però joder!, al final he arribat a dalt i realment la vista és un regal, hectaries i hectaries de selva, preciòs, només se pot veure verd i al fons les torres de Tulum (que esper anar-hi d'aquí poc), fantàstic!. El problema ha estat quan he mirat la perspectiva per devallar... m'ha entrat un canguele divertit i he baixat posant el cul escaló per escaló per no caure, realment era empinat el tema!



Així eren tots els caminois que duien a les diferents parts de Cobá, lamojor part de la ciutat encara està entre la selva, se poden veure moles construccions completamnet menjades per la vegetació, altres completemnet derruides. Aquest tros de camí però és un poc més especial, ja que es tracta d'un tros del sakbé (camí blanc) que era com la via augusta dels mayas, era el camí que unia totes les grans capitals mayas i per on hi transportaven les mercaderies i demés. El Sakbé diuen que arribava fins a Guatemala, és a dir: tota la regió maya, i cada vegada més en van descobrint trams, però passa lo de sempre amb aquesta gent, se'n varen anar sense deixar rastre i varen deixar que tota la seva cultura la conservàs la selva.


Idò res estimades i estimats, fins aviat, esper que disfruteu molt amb tot el que faceu!
fins la pròxima!










dijous, 13 de desembre de 2007




Primera lluna mexicana.
Dia de la Guadalupe
i de tots els que caminen el cel.
Parc del Zócalo (Valladolid)




Una aferrada

Guadalupera

Avui és el dia de la Verge de Guadalupe, la santa més venerada de Mèxic. Realment hauries de veure quina devoció més gran que hi ha per aquesta Verge, és impressionant. D'encà que vaig arribar que veia gent correr pels carrers amb torxes i banderes, com que no sabia molt bé que era vaig suposar que eren gent d'un club d'atletisme o alguna cosa aixi, però cada dia en veia més i més i al final m'he anat enterant de tot la història. Són gent que estàn fent penitència (són sobretot nins i nines) que sen van corrent fins al DF, on hi ha la Basílica de la Verge de Guadalupe (per cert, ahir en vaig veure imatges de la misa que en fan i de la gent que hi ha per fora i és molt bèstia: són 20 milions de persones que s'hi reuneixen cada any!!!), i hi van a demanar els seus miracles i després tornen corrent fins al seu poble o ciutat natal, mirant d'arribar el dia de la Verge, avui, per fer-li ofrenes. La veritat és que no havia vist mai un fervor tant gran per una imatge sagrada d'aquestes, ni el que se veu per la tele de la setmana santa a Andalusia... És d'entendre que les carreteres estàn colapsades i que hi ha un renouer (els penitents corren en grups seguits per una camiona amb sirenes i llums, perquè se veu que durant molt anys hi ha hagut molts morts a les carreteres per aquest fet, fins i tot la policia acompanya a algunes comparses més grosses). Jo volia partir avui a veure Chichén-Itzá, però tothom m'ha recomanat no sortir a la carretera aquests (bon consell) per tot això que esmentava abans, així que m'he hagut de quedar per aquí, a Valladolid. A més avui ha estat el primer dia que no ha fet un sol d'aquests que maten i ara està ben tapat (diuen que pel cap de setmana ve tormenta), així que ha estat un dia tristot, el primer aixi que me trob per aquí, però bé: no tots els dies hi ha berbena...

Una altre cosa curiosa, en referència a la Guadalupera, és com ahir capvespre, quan tornava de jugar a bàsquet, estava assegut al sofa i vaig començar a sentir uns xiscles horribles i cada vegada en sentia més... eren els puercos que estaven matant per la celebració d'avui. Va ser curiòs com el silenci del barri es converteix de cop amb un escorxador. Avui es veien tot de families reunides a la fresca menjant cochinilla, com noltros per Nadal.

Bé, esper que disfruteu i que esteu bé.

Una besada

dimarts, 11 de desembre de 2007

Zopilotes* urbans


Ciutat de la pols i la roba blanca
on els zopilotes us baixen el sol:
Tots tenim l'espardenya i la processó,
qui pedaleja arrossegant la penitència
no troba les Catedrals de l'aigua sagrada.
L'ofrena ha de ser íntima
i els capells de palla
o aire.
* Voltors
Pd: Moltes gràcies per els que deixau comentaris, però podrieu escriure qui sou, així ho sabré, ok?
Pd 2: Pere, quan vens, ja tens billet i aquestes coses?
Besades a tots!

dilluns, 10 de desembre de 2007



Com el que duc,

un collar d'una pedra

a la branca de l'arbre

Parc de la Candelaria, 9 de desembre de 2007

Pd: Ja tenc celular, per qui me vulgui trobar (00521) 9851090036

diumenge, 9 de desembre de 2007

EK BALAM

Bones tardes estomades i estimats. Per fi he aconseguit descarregar les fotos, hi ha estat quan me n'he adoant de que sóc un pèsim fotograf... però bé, vos en faré una mostra. Avui he estat a Ek Balam (El Jaguar), ciutat maya en runes preciosa. Per començar aquest personatge d'aquí baix és un Ceibo, arbre sagrat d'aquest poble i d'una estranya bellesa, ja que són enormes, estan buits i serveixen de tambor i (no sé si se veu molt bé) de jove estàn coberts tot de pues grossimes i gruixades que van perdent quan van creixent.


Aquest és un personatge després de pujar a la piramide central d'Ek Balam i impressionat per la bellesa de la situació. Des d'allà dalt només se veu selva, és preciòs. El paissatge d'aquí és molt bèstia, per repetir l'adjectiu: impressiona. Ha estat una gran experiència visitar aquestes runes tant màgiques, aquesta gent eren (i són) sorprenents. Veureu que el territori sembla molt plà, i és que ho és. De les bandes que jo conec, me recorda a Bèlgica, però en ves de molins, aquí hi ha selva frondosa i bitxos (molts) estranys (molt)...jeje. Totes les petites elevacions de territori que se podeien veure en realitat són piràmides, temples i cases mayas cobertes per la vegetació.


Valladolid és una ciutat tranquila fina a les quatre de l'horabaixa, que és l'hora que fan aturada els autobusos plens de güiris-regatetjadors que venen de Chitzén-Itzá, això ho dic jo que de güiri no en tenc res... el primer dia me vaig comprar un capell per evitar el sol pensant amb que aquí tots en solien dur i resulta que ara sóc s'ùnic que duu capell que passeja per aquí... Aquesta d'aquí baix és la catedral del poble just abans de la posta de Sol (que és a les a les cinc).



Aquí ve la mostra de que no sóc molt bon fotograf. Això és la cùpula d'un Cenote (crec recordar que aquest se deia Samula) al moment de l'entrada del raig de Sol. També se poden veure lo que deia de ses arrels que van baixan fins a trobar l'aigua, antigament l'ùnica manera que teniem els humans de baixar-hi era devallant per elles. ës una llàstima la qualitat de la foto, perquè és un espectacle veurer-ho en directe, igualment vos ho volia mostrar per a que vos fesiu una idea.



Aquí tenim el jardé de la part de darrera de ca n'Hugo (el meu anfitrió). És
un jardí petitet però està molt ben parit. Pel vespre hi fa una fresqueta que s'agraeix molt després de tota aquesta xafogor que fa durant el dia, i per el matí va de puta mare per fer-hi es quatre estiraments per llevar un poc la son. Hi veureu una estela, sa veritat és que aquests mexicans m'estàn sorprenent molt....



I per ùltim aquí tenim en José i n'Hugo possant al portal de ca seva.









Bé esper que tot vos vagi bé i que disfruteu. Jo per aquí ja veis, sempre fent cosetes i coneguent llocs impressionants i gent molt maca. Ara me'n vaig perquè avui vespre se fa a ca n'Hugo una torrada a mode de festa de benvinguda i em de preparar coses, ja vos explicaré que tal...




Una aferrada
Fins aviat



dijous, 6 de desembre de 2007

Valladolid (de Yucatán) 7 de desembre de 2007

No sé quin sant dia algú me va dir que aquest any per Mèxic feia fred... fot una calor bestial!! En serio, això es pitjor que qualsevol estiu a mallorca...

Després d'unes hores molt llargues amb avió que val la pena olvidar vaig arribar a Cancún i allà me varen venir a recollir n'Hugo i un amic seu. Varem partir amb flagoneta cap a Valladolid per la super-carretera que duu a tots el guiris-güeros als hotels i parcs temàtics d'uns antics coneguts nostres com són en Barceló i el Sol Melià. En deixar aquest camí, entram a una carretereta preciosa plena de clots i desfeta que explica molt bé com es el terreny per aquí: allà on no està construit hi ha selva (i on està construit la selva s'ha de netejar cada dia perquè si no s'ho menja tot). Arribam tard a Valladolid, no hi ha ningú pels carrers i la ciutat m'impressiona per lo extensa que és, la casa més alta té dos pisos. Al matí me'n vaig donar compte del colorit i lo guapo i fantàsticament diferent a tot lo que havia vist fins ara que és aquesta ciutat. estructures. Al matí me'n vaig adonar que Valladolid és una ciutat construida sobre el buit, lo que separa aquesta ciutat del buit són com a màxim tres metres de roca, abaix hi ha els Cenotes, coves magistrals on hi ha el submón dels Mayas, impressionen molt, són preciosos, hi ha una aigua clara i dolcissima. Tots el Cenotes (aquestes bòvedes gegants normalment amb un forat a la cùpula que quan hi entra el Sol crea una il·luminació incomparable) es tán comunicats entre ells per rius subterranis, fent una xarxa espectacularment gran per devall de tota la Peninsula de Yucatán. I clar, un pensa, com hi pot haer tanta selva si no hi ha terra? Haurieu de veure les arrels de tota aquesta flora que creixen penajnt trenta i més metres fisn que troben l'aigua d'aquests rius i Cenotes, són impressionants...

M'agrada molt també d'aquest poble la cantitat del colectiu i de la cultura Maya que hi ha, se sent xerrar una cosa estranya (deu ser una espècie de vasc d'amèrica) de la qual ja he après a dir quatre coses. Són gent molt petita i a mi me miren molt raro perquè me veuen com un gegant pelut (no tenen gens de pèl al cos, només al cap), són molt agradables, sobretot he conegut al jardinar que fa feina a ca n'Hugo, que se nom José, i li encanta que li demani coses sobre la cultura i l'idioma.

A ca n'Hugo s'hi està molt bé, es una casa que sempre està plena de gent que entra i surt tot lo dia, cadascú amb la seva història, molt divertit... estic vivint un poc això del paradís caribeny de "ei, tómatelo con calma buey!" mentre t'ofereixen una birra (xela). Ca seva és petit, però té un jardinet darrera preciòs, amb platans, cocoters, mangos... He fet fotos però encara no he après a descarregar-les, ara estic fent temps fins que obrin una tenda per comprar un cèlular, la pròxima vegada que escrigui vos diré el número. Estic difrutant de menjar, encara que no estic gens acostumat encara a la cantitat de picant que foten, ahir quan sortiem d'un Cenote, vaig comprar un coco del qual, després de beure'n l'aigua, ens en varen donar la carn i el tipo de la paradeta tenia un pot per allà que era xile en pols i els locos menjaven el coco fiacant-li primer per damunt una capa de xile...!! Això és de les coses que me resulten més estranyes, el com poden aguantar les cantitats immundes de xile que hi foten per tot. Varem anar a un restaurant on varen treure unes tapes i me varen dir que no picaven gens i casi me vaig morir: dues cerveses de cop i res.

Bé, només dir que tot està anant bé i que estic disfrutant de l'experiència.

Regar el jaguar,
obrir tots els troncs.
Les arrels sempre troben l'aigua
Fins aviat

diumenge, 2 de desembre de 2007

Abans de la partida:


UN LLAMP QUE ARREPLEGA LA POLS
DE TOTES LES PEDRES


(foto de Sebastián Dávila)

divendres, 30 de novembre de 2007

EL VENT NO S'ATURA A LES FRONTERES

(foto de Sebastián Dávila)

dijous, 29 de novembre de 2007


Ohhh, amazing, impressionant, atenció a totes i tots:
ja tenim aquí el nou llibre del nostre company
Emili Sánchez-Rubio

PÁJAROS DE PLOMO

(POEMARI GUANYADOR DEL PREMI ART JOVE DE POESIA 2007)


"Este es un libro titánico, o sea un libro escrito con los alfabetos del titanio, un poemario vivido por aquel ser, ya sea humana, mineral o vegetal, que ha aprendido el lenguaje del cobre y de los metales duros, aquellos que anidan el la máquina masturbatoria por exelecncia: el corazón" Jaume C. Pons Alorda


Molt bona poesia per a tots, el podeu trobar a totes les llibreries.
Enhorabona Emili!!

dilluns, 26 de novembre de 2007

Oh, my darling! Oh, my darling! Oh, my darling Clementine!...(potser)

Està plovent espès, grossament, tristament. És una pluja que no alegra ni els arbres ni les flors, és una pluja que no permet respirar, que va ofegant amb les seves gotes fortes i continues.

Fa just una setmana que va passar el Cicló que va arrabassar 12 arbres de casa, que va tirar les parets pel terra i que ens va deixar sense llum ni aigua uns quants dies, la desgracia més gran que es recorda per aquí. A casa meva encara em tengut sort, però hi ha algunes cases dels veïns que no tenen ni sostre ni res. La barriada s’ha convertit en un paisatge inhòspit, resulta molt difícil reconèixer casa teva, els teus espais... Ja no existeix la paret de vegetació que impedia veure els veïns, el carrer o les muntanyes i que donava una sensació d’aïllament preciós envoltat de natura. Ja no tenim ocells que venguin a piular sobre les branques dels arbres caiguts, perquè els hi han caigut els temples. Però així és la natura, això diuen, això som, encara que els humans consideram que ja hem passat a un altre estadi. Nosaltres “Els Solitaris”, els que ens bastam tot sols, els independents, els que ho podem controlar tot i res ens controla. Nosaltres i la natura com una cosa a explotar i no escoltar, com allò abstracte que alguna vegada ens dóna aliment, alguna vegada ombra, alguna vegada calor i altres vent fresc. Ens hem dissociat d’allò d’on provenim d’una manera lletja, nosaltres (que som la mala sang, la vena taponada) per un cantó i les forces creadores per l’altre.

I així, amb tots els ancestres presents, em sorprèn una altra tormenta. Plovent sobre allò que havia destrossat feia uns dies, i jo, assegut davant la finestra de l'habitació, tenc la sensació de que només és el començament. La sensació de que aquesta és la venjança esperada, la que duu anys avisant-nos, la que fins i tot no és venjança perquè aquest és un terme creat per la raó humana. És l’instint, la conservació, allò que ha de succeir, allò inevitable i que, inevitablement a mi em dóna molt que pensar i que sentir, no ho puc evitar... Hauries de veure com plou i com trona.

I això és el que passa, en un dia tal com avui. La gent es veu obligada a recluir-se a les seves cases i potser allà tampoc poden fer les activitats que fan sempre, perquè no poden veure la televisió, ni escoltar música, ni posar la calefacció, ni xerrar per telefon, ni cuinar, ni res... I es troben a ells mateixos davant una espelma i es retroben amb una cosa que durant tot els altres dies van evitant sense saber-ho: la seva consciencia. I potser pensen, a la fi!: un espai per fer recompte del que és la seva vida. Tenen un temps per trobar-se sols i no haver d'aferrar-se a qualsevol de les ocupacions banals i mecanitzades a les que estam acostumats. Així que neix la lluita-observació amb un mateix i ens sentim incomodes perquè duim tota la vida intentant evitar aquesta veu i no saben com controlar-la, i ara ja no la poden evitar. I ens n’adonam de moltes coses que ja sabíem, potser pensam d’on venim i on anam, i potser tenim en compte la força de la natura que ens ha obligat a tenir-viure aquest moment, a trobar-nos a nosaltres mateixos. I després potser pensam que si, que les forces creadores tenen raó, que no ho estam fent bé, que em fallat en unes quantes coses, que em fet i desfet sense tenir en compte tot allò que la natura duia milions d’anys fent i desfent. I desemparats ens trobam donant-nos esperança, essent conscients de la importància de la senyal que acaba d’arribar del cel i l’aire, i pensam: canviarem, hem de canviar, i ens sentim reconfortats.... però...

Torna la llum! S’encenen les televisions i tots els aparells electrònics que estaven en funcionament abans de l'aturada, i comença a sonar el telefon, i ....hòstia si avui feien la darrera pel·lícula de’n Nicolas Cage!!...

Això és el que dura la voluntat humana, és trist. Quan varem haver d’aturar els seus ritmes tothom va tenir un moment per a la reflexió i la panoràmica. Al tornar la normalitat-fes-t'he enfora ningú no se'n recorda de res, o simplement no tenim temps per fer-ho. I seguim amb els seus ritmes extra projectats, amb la nostra feina, amb el nostre cotxe i les nostres possessions, això si: totes externes, totes aquelles que no ens podran ajudar el dia que l'apocalíptica sigui de veritat.



Son Bessó, 11 d'Octubre de 2007

dilluns, 12 de novembre de 2007

Al matí,
davant l'hort
desig créixer.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Després de ploure,
passar el cap
per davall una olivera.

divendres, 22 de juny de 2007

No hi ha res.
No ets res.
Entens l'alliberació?