dimecres, 20 de maig del 2009

Botella d'aigua

Com si moure una botella d’aigua quasi buida. Agafar-la per la part prima, aprop del tap. Fer que l’aigua vessi fins al cul de la botella i tot seguit amb un moviment ràpid, fer-la xocar contra el tap. Sentir el xoc. La fredor calenta del plàstic, l’aigua i la mà. Repetir l’operació. Sentir la rugositat de l’aigua mentre es resitua, com va omplint els buits. Tornar a fer-la baixar, esperar uns instants, entendre que si apretes fort el coll pots arribar a deformar el plàstic. Fer pujar el cul molt lentament, conquerir els centímetres d’un en un, arribar-hi bé, sense renou, deixar tot el pes sobre el tap. Arribar a la mecànica, notar l’etiqueta ben fermada abans de la part prima, pensar durant un moment en quin material deuen fer la ferratina que l’enganxa pels extrems. Tornar al moviment, engrescar-se, moviment de canell, percebre l’articulació, fer-te-la teva, agilitzar-la. Arribar al só, sentir els esquitxos que es mol·leculitzen per totes les parets de les que disposen. Só, voler plagiar la tornada vinguda de les ones, pensar que sempre acabes al mar. Agafar la botella més fort, sentir-te molest pel tacte d’un cantó de l’etiqueta, decidir si amb totes les botelles es pot fer el mateix joc, i quina quantitat d’aigua és necessària. Sentir-se estúpid i riure. Remenar la botella molt ràpid, utilitzar-la de maraca líquida, pensar breument que algú sentís la música que en treus. Notar que el plàstic ja no canvia de temperatura amb el pas de l’aigua. No veure'n més possibilitats. Dubtar de si seguir. Deixar la botella plana i intentar que l’aigua quedi estàtica, fer un llac. Arrebassar greument l’etiqueta que romp la panoràmica. I buidar l’aigua sobre el cap.

dilluns, 18 de maig del 2009

diumenge, 3 de maig del 2009

Flor

In the murky silence of the closed house
the flowers slowly die with no one to change the water.
I like to thonk of them talking in these last days,
in their ancient perfume-voices, these most independent
creaturesof the earth, more so the wild flowers
in the brightest coats, speaking softly in he semi-darkness,
philosophing or romanticizing the imminent death.

I would like to be old, lying on the sofa, listening
to their scent-speech, doing my own waiting.





Poema d'Sparrow in the Baker's Dust,de Leroy Cardwell