Oh, my darling! Oh, my darling! Oh, my darling Clementine!...(potser)

Està plovent espès, grossament, tristament. És una pluja que no alegra ni els arbres ni les flors, és una pluja que no permet respirar, que va ofegant amb les seves gotes fortes i continues.

Fa just una setmana que va passar el Cicló que va arrabassar 12 arbres de casa, que va tirar les parets pel terra i que ens va deixar sense llum ni aigua uns quants dies, la desgracia més gran que es recorda per aquí. A casa meva encara em tengut sort, però hi ha algunes cases dels veïns que no tenen ni sostre ni res. La barriada s’ha convertit en un paisatge inhòspit, resulta molt difícil reconèixer casa teva, els teus espais... Ja no existeix la paret de vegetació que impedia veure els veïns, el carrer o les muntanyes i que donava una sensació d’aïllament preciós envoltat de natura. Ja no tenim ocells que venguin a piular sobre les branques dels arbres caiguts, perquè els hi han caigut els temples. Però així és la natura, això diuen, això som, encara que els humans consideram que ja hem passat a un altre estadi. Nosaltres “Els Solitaris”, els que ens bastam tot sols, els independents, els que ho podem controlar tot i res ens controla. Nosaltres i la natura com una cosa a explotar i no escoltar, com allò abstracte que alguna vegada ens dóna aliment, alguna vegada ombra, alguna vegada calor i altres vent fresc. Ens hem dissociat d’allò d’on provenim d’una manera lletja, nosaltres (que som la mala sang, la vena taponada) per un cantó i les forces creadores per l’altre.

I així, amb tots els ancestres presents, em sorprèn una altra tormenta. Plovent sobre allò que havia destrossat feia uns dies, i jo, assegut davant la finestra de l'habitació, tenc la sensació de que només és el començament. La sensació de que aquesta és la venjança esperada, la que duu anys avisant-nos, la que fins i tot no és venjança perquè aquest és un terme creat per la raó humana. És l’instint, la conservació, allò que ha de succeir, allò inevitable i que, inevitablement a mi em dóna molt que pensar i que sentir, no ho puc evitar... Hauries de veure com plou i com trona.

I això és el que passa, en un dia tal com avui. La gent es veu obligada a recluir-se a les seves cases i potser allà tampoc poden fer les activitats que fan sempre, perquè no poden veure la televisió, ni escoltar música, ni posar la calefacció, ni xerrar per telefon, ni cuinar, ni res... I es troben a ells mateixos davant una espelma i es retroben amb una cosa que durant tot els altres dies van evitant sense saber-ho: la seva consciencia. I potser pensen, a la fi!: un espai per fer recompte del que és la seva vida. Tenen un temps per trobar-se sols i no haver d'aferrar-se a qualsevol de les ocupacions banals i mecanitzades a les que estam acostumats. Així que neix la lluita-observació amb un mateix i ens sentim incomodes perquè duim tota la vida intentant evitar aquesta veu i no saben com controlar-la, i ara ja no la poden evitar. I ens n’adonam de moltes coses que ja sabíem, potser pensam d’on venim i on anam, i potser tenim en compte la força de la natura que ens ha obligat a tenir-viure aquest moment, a trobar-nos a nosaltres mateixos. I després potser pensam que si, que les forces creadores tenen raó, que no ho estam fent bé, que em fallat en unes quantes coses, que em fet i desfet sense tenir en compte tot allò que la natura duia milions d’anys fent i desfent. I desemparats ens trobam donant-nos esperança, essent conscients de la importància de la senyal que acaba d’arribar del cel i l’aire, i pensam: canviarem, hem de canviar, i ens sentim reconfortats.... però...

Torna la llum! S’encenen les televisions i tots els aparells electrònics que estaven en funcionament abans de l'aturada, i comença a sonar el telefon, i ....hòstia si avui feien la darrera pel·lícula de’n Nicolas Cage!!...

Això és el que dura la voluntat humana, és trist. Quan varem haver d’aturar els seus ritmes tothom va tenir un moment per a la reflexió i la panoràmica. Al tornar la normalitat-fes-t'he enfora ningú no se'n recorda de res, o simplement no tenim temps per fer-ho. I seguim amb els seus ritmes extra projectats, amb la nostra feina, amb el nostre cotxe i les nostres possessions, això si: totes externes, totes aquelles que no ens podran ajudar el dia que l'apocalíptica sigui de veritat.

Son Bessó, 11 d'Octubre de 2007