Com el que duc,

un collar d'una pedra

a la branca de l'arbre

Parc de la Candelaria, 9 de desembre de 2007

Pd: Ja tenc celular, per qui me vulgui trobar (00521) 9851090036

Comentaris

Anònim ha dit…
I la pedra penja de l'arbre com un niu d'ocell. Bon viatge, pau.
10 de desembre del 2007, a les 19:20
Amb cal·ligrafia tremolosa ha dit…
Uep, Pau!!!
Que "txida" i "de poca madre" la teva foto.
Una salutació de qui espera no torbar-se molt a arribar també per aquelles terres!
10 de desembre del 2007, a les 19:57
Anònim ha dit…
ola pauet!!!
ara estava pensant amb tu..que estarà fent x allà?...Esper que duri molt aquest filet que aguanta sa pedra.
molts de records i ànims que aquseta cosa no impedirà que disfutis tot el que encara queda per conèixer..!!!!
10 de desembre del 2007, a les 23:20
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

O quasevol encisa-mirades qualsevol il·lusiona-soletats qualsevol engana-senzilleses i jo, estorat damunt jo observant-ho permetent-ho sense poder analitzar-ho sense saber aturar-ho, qualsevol espitja-consciències enravena-dolçors cafeína-converses i així els horabaixes desfilen totes les ones van fent cova i el pardal aquell, qualsevol jo, assumint la posició dels meus peus, destriant quins filtres usen les meves paraules, tot el cos aliè, qualsevol cos hermètic, qualsevol cervesa amarga o un delit d’intel·ligència, qualsevol escacs amb calor una jugada per amagar-se tombar-se fugir, qualsevol esquiva-raons qualsevol traeix-consignes qualsevol abriga-pors ... i el sol pentinant cap enrere qualsevol paret blanca i les fulles més altes d’un llimoner devora qualsevol mar.
Més informació

O com un poema és sempre el mateix poema

Una filera de moneies dibuixant-me el contorn dels ulls, l'ombra de totes les ombres fent-me una ombreta sota els ulls, un aplec d'ocells estirant-me les parpelles en els estols de mirades que se'n van cap amunt, i les linies del sol, i les linies d'aquell, o com ho sabia, això de saber-ho bé, una rapinyada a l'avant-braç, una incisió devall els pèls, tot aquell, o una cicatriu a la boca, un moix aturat sobre el paretó, un nispro mal cremat als seus peus, o si em pos de genolls, tot ell, i no li pretenc dir vine , o si se'n va, m'esguard el trispol fent pressió, em veig tatuant-me pedretes a les mans, el cul sobre els talons, o si passen quaranta moments, una invasió de la fulla, a vegades tot ell, o tots els quaderns en blanc, la llum, la llum i un poc d'aire, o l'aliment, o conreus de conscienciar-ho, o si esper, arrufar lentament els dits, omplir les ungles del que deixa el dia del que deixa el viure, ell, camina cap al lledoner i la taronja caigu...
Més informació