Després d'unes hores molt llargues amb avió que val la pena olvidar vaig arribar a Cancún i allà me varen venir a recollir n'Hugo i un amic seu. Varem partir amb flagoneta cap a Valladolid per la super-carretera que duu a tots el guiris-güeros als hotels i parcs temàtics d'uns antics coneguts nostres com són en Barceló i el Sol Melià. En deixar aquest camí, entram a una carretereta preciosa plena de clots i desfeta que explica molt bé com es el terreny per aquí: allà on no està construit hi ha selva (i on està construit la selva s'ha de netejar cada dia perquè si no s'ho menja tot). Arribam tard a Valladolid, no hi ha ningú pels carrers i la ciutat m'impressiona per lo extensa que és, la casa més alta té dos pisos. Al matí me'n vaig donar compte del colorit i lo guapo i fantàsticament diferent a tot lo que havia vist fins ara que és aquesta ciutat. estructures. Al matí me'n vaig adonar que Valladolid és una ciutat construida sobre el buit, lo que separa aquesta ciutat del buit són com a màxim tres metres de roca, abaix hi ha els Cenotes, coves magistrals on hi ha el submón dels Mayas, impressionen molt, són preciosos, hi ha una aigua clara i dolcissima. Tots el Cenotes (aquestes bòvedes gegants normalment amb un forat a la cùpula que quan hi entra el Sol crea una il·luminació incomparable) es tán comunicats entre ells per rius subterranis, fent una xarxa espectacularment gran per devall de tota la Peninsula de Yucatán. I clar, un pensa, com hi pot haer tanta selva si no hi ha terra? Haurieu de veure les arrels de tota aquesta flora que creixen penajnt trenta i més metres fisn que troben l'aigua d'aquests rius i Cenotes, són impressionants...
M'agrada molt també d'aquest poble la cantitat del colectiu i de la cultura Maya que hi ha, se sent xerrar una cosa estranya (deu ser una espècie de vasc d'amèrica) de la qual ja he après a dir quatre coses. Són gent molt petita i a mi me miren molt raro perquè me veuen com un gegant pelut (no tenen gens de pèl al cos, només al cap), són molt agradables, sobretot he conegut al jardinar que fa feina a ca n'Hugo, que se nom José, i li encanta que li demani coses sobre la cultura i l'idioma.
A ca n'Hugo s'hi està molt bé, es una casa que sempre està plena de gent que entra i surt tot lo dia, cadascú amb la seva història, molt divertit... estic vivint un poc això del paradís caribeny de "ei, tómatelo con calma buey!" mentre t'ofereixen una birra (xela). Ca seva és petit, però té un jardinet darrera preciòs, amb platans, cocoters, mangos... He fet fotos però encara no he après a descarregar-les, ara estic fent temps fins que obrin una tenda per comprar un cèlular, la pròxima vegada que escrigui vos diré el número. Estic difrutant de menjar, encara que no estic gens acostumat encara a la cantitat de picant que foten, ahir quan sortiem d'un Cenote, vaig comprar un coco del qual, després de beure'n l'aigua, ens en varen donar la carn i el tipo de la paradeta tenia un pot per allà que era xile en pols i els locos menjaven el coco fiacant-li primer per damunt una capa de xile...!! Això és de les coses que me resulten més estranyes, el com poden aguantar les cantitats immundes de xile que hi foten per tot. Varem anar a un restaurant on varen treure unes tapes i me varen dir que no picaven gens i casi me vaig morir: dues cerveses de cop i res.
Bé, només dir que tot està anant bé i que estic disfrutant de l'experiència.
Regar el jaguar,
obrir tots els troncs.
Les arrels sempre troben l'aigua
Fins aviat
3 comentaris:
contents de veure lo animat que està el viatger . Lo de posar xile al coco es genial! .
ses morenes de´n Pau deuen estar florides !!!
Ho acab de llegir, a mi em va pasar lo mateix, el truco per que et diguin la veritat de si pica poc o gens (que son conceptes moooolt diferents) es dir.lis que estas malalt i que si pica maldament sigui un poquet...te pot pegar un yuyu...i si afegeixes un"Dios no lo quiera!"es infalible.
Publica un comentari a l'entrada