La nit se't
vé a sobre.
Corrs. El carrer estàbastant buit i no
trobes ningú a qui
explicar-li la teva
por present. Tot el
que havies concebut
fins aleshores es torna
sorra i tot el que
no sabies es torna
la teva pròpia pell.
On aniràs ara? On
apagaràs el foc
de les teves
llàgrimes? Respira,
tansols és un
moment, després
tot acaba.
Octubre de 2004
1 comentari:
Ostres Pau...
ahir horabaixa-vespre me vaig sentir, de cop, talment així, només que els carrers estaven plens.
Però tampoc no vaig trobar ningú a qui explicar les meves pors (o era només una?).
Fins i tot, mira què te dic, vaig pensar en telefonar-te per si tenies un moment per fer un cafè. Evidentment no t'hagués embafat amb ses meves cabòries, però estava segura que un cafè amb tu m'hagués asserenat.
Es cafè, o es tè, el vaig fer amb mi mateixa. I com sempre, al final, la por va passar, va acabar.
Fins que torna.
Però es cafè amb tu, el deixam pendent, d'acord? :-)
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada