Mentre esperen
graven el seu nom
a la soca d'un plataner
utilitzan les claus.
De tant que pesen,
les mamelles d'ella
semblen, estranyament, enlairar-se.
Cal deixar constància,
escriurer-ho a un paper doblegat,
una factura potser,
el darrer llibre comprat.
Cal aquesta espera,
el nom, una intenció,
una senyal que digui potser,
altrament, sí...
i partir al fons de les tiges.
Recordes?
1 comentari:
bonic poema.
bonica manera de transcendir deixant la constància d'un instant ratllat a la memòria d'un plataner.
un blog preciós,
et segueixo tímidament i avui m'he animat a escriure't, des del mar,
una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada